Un cop acabats els JJOO de Tòquio, dels que hem gaudit com sempre els i les amants de l’esport, arriben les valoracions dels resultats al medaller, considerant la posició de cada país -al meu entendre erròniament- un indicador del seu nivell i potencial esportiu. Com si en aquesta cursa per les medalles el punt de partida fos el mateix per a tot el món.
Per començar, hi ha una sobrevaloració de les medalles d’or, una exaltació del guanyador absolut, que implica un menyspreu de les medalles de plata i bronze, dels diplomes olímpics o senzillament de disposar d’una delegació important. Té més motius per treure pit un país amb esportistes que arriben, per exemple, a 20 finals olímpiques, però no guanyen cap medalla o aquell que té un únic representant que guanya vàries medalles?
Això fa que, per exemple, un país com Ucrània, que ha assolit 19 medalles, ocupi la posició 44 al medaller, per darrere països com Kosovo i Bahames, amb només dues medalles però d’or.
D’altra banda es dóna el mateix valor a les medalles en esports individuals, que permeten a un mateix esportista guanyar diverses medalles en uns mateixos jocs -Michael Phelps se’n va penjar 9 als JJOO de Pequín- que en esports d’equip, on és necessari reunir tot un grup de grans esportistes per lluitar per una única medalla de cada metall.
Finalment, la lectura en termes absoluts porta a visions molt errònies. Xina i EUA són els grans dominadors del medaller, però s’han de relativitzar aquestes dades en funció de la seva població.
Xina té quasi 1.400.000.000 d’habitats, gairebé quatre vegades més que EUA, el tercer país més poblat del món. Els xinesos han aconseguit un total de 88 medalles, una medalla per cada 15.900.000 habitants, i els EEUU 113 medalles, una per cada 2.900.000 habitants.
Aplicant aquesta correcció, la potència esportiva mundial més gran és Nova Zelanda, que ha obtingut una medalla olímpica per cada 245.000 habitants, seguida de Geòrgia, Països Baixos, Austràlia, Croàcia i Dinamarca, tots ells països amb aproximadament una medalla per cada 500.000 habitants. No he volgut contar a San Marino, que amb 33.000 habitants ha obtingut 3 medalles, pel de sobra conegut paper de paradís fiscal d’aquest minúscul estat europeu.
Espanya, vintena a la classificació amb 17 medalles, n’ha obtinguda una per cada 2.770.000.000 habitants, millor que els EUA i molt millor que la Xina i Brasil, però pitjor que tots els altres països amb una posició significativa al medaller. D’aquesta manera, EUA i Espanya -líders mundials en dades d’obesitat i sedentarisme- caurien moltes posicions al medaller clarament, i la Xina encara moltes més.
El que sí que reflecteix molt bé el medaller dels JJOO és la desigualtat mundial, amb una cruesa tan extrema com pugui reflectir qualsevol indicador purament econòmic. L’Índex de desenvolupament humà (IDH) mesura el nivell de desenvolupament de cada país en funció de variables com l’esperança de vida, l’educació o els ingressos per càpita. S’estableixen quatre nivells de desenvolupament humà: molt alt, alt, mitjà i baix. Dins els 30 països que encapçalen el medaller hi ha 24 països amb IHD molt alt, només Xina, Brasil, Iran i Jamaica (nivell alt), Cuba (sense dades) i Kènia (nivell mitjà) s’han colat en aquest grup de privilegiats.
Els JJOO són la gran festa de l’esport mundial per als països desenvolupats, on els seus ciutadans i ciutadanes es poden permetre la pràctica esportiva i en alguns casos fer-ne el seu mitjà de vida, però ens enfronten a la crua realitat de molts països d’Àfrica i de l’Amèrica llatina on l’esport diari només és sobreviure, o a la persistència de les barreres que barren el pas a les dones al món de l’esport. El cas més extrem el tenim amb Índia, que quasi iguala a la Xina en població i que només ha assolit 7 medalles. Una medalla per cada 193.000.000 d’habitants!
L’esport i els hàbits saludables, malauradament, són encara privilegis fora de l’abast de gran part de la població mundial.
