Així i tot sempre arriba el moment i els mots no serveixen per a res, la paraula anul·la la seva representació com un símbol al·legòric de l’aigua que se’n va. Expressió de buit contingut que no és sinó un davallar de la carn envilida i desprestigiada al costat d’opinions privades, no públiques, encara que aquest home i aquesta dona no, no tenen remei. Les dotze hores són tocades i no hi ha forma d’aturar el calabruix que cau sobre la ciutat de Lió. Passar del temps que passa ara que tot sembla inevitable i tal vegada permissiu, pervers, inútil a l’estil i condició de qualsevol inici de reagrupament de la peresa tranquil·la de sentiments i d’espais obscurs i d’obscura memòria...Ara et tornaria a perdre per camins de glòria i felicitat eterna i antiga que ve d’ un pàlpit que no és de neu, pàlpit bellugadís, tremolós, amb el desig com una mena d’arc voltaic marcit, somiador, ninotaire ensinistrador, ferotge talment com la fosca boca de l’animal per on s’amaga el seu terrible, sinistre rostre de la seva por immensa...). Tolerància i abnegació. O silenci quan la realitat de sempre i quotidiana et fa baixar els fums i posa en evidència la teva mediocritat . Cors bategant, alterant ritme amb fluïdesa. Cors. El cor. El teu cor. Però el teu cos també a la vertical d’una ciutat envellida de sobte, vella i pensar que abans, a penes dos dies tot era resplendor, pàlpit, senti obert i clar de l’harmonia i de l’espectacle de l’harmonia. Les dotze hores són tocades...
