L’Estat espanyol (fixau-vos bé que estic parlant de l’estat i no específicament del govern) està portant a terme una estratègia ‘dual’ a l’hora d’abordar la qüestió del conflicte entre Catalunya i si mateix. Com que té les regnes de la situació, quan li sembla allisa una mica i quan li pareix pega una garrotada. Fins i tot de vegades fa la impressió que algun organisme estatal està més per l’allisada (pròpia del policia bo) i algun altre està per la ganivetada (com li toca al policia dolent).
Ho hem vist molt clarament durant aquestes darreres setmanes: d’una banda, el govern de l’Estat ha optat per indultar nou presos independentistes (els nou més visibles, certament), però, per l’altra, el Tribunal de Comptes (un altre organisme inexistent a qualsevol democràcia; qui hi tengui curiositat que busqui algun organisme semblant a qualsevol altre estat membre de la Unió Europea) ha optat per mirar d’arruïnar-los. Mentrestant, els exiliats continuen a l’exili (movent-se lliurement pertot arreu excepte pels territoris sota el Regne d’Espanya) i les tres mil tres-centes causes contra perseguits polítics catalans segueixen ben vives, i totes en marxa.
Hem de reconèixer, en qualsevol cas, que la garrotada sempre sol ser bastant més contundent que no la pastanaga (que sol ser més aviat escarransida, i oferida quan ja no hi ha més remei).
Aquestes disfuncions em duen a un sever excepticisme pel que fa a la taula de diàleg que se suposa que s’ha de posar en marxa entre els governs català i espanyol. Després dels indults a un 0.003% dels polítics catalans perseguits per la ‘justícia’ espanyola, la taula de diàleg resulta la gran proposta del “govern més progressista de la Història”. Ja sabem, emperò, quin tipus de taula de diàleg serà: diuen que no s’hi podrà parlar de res que quedi fora dels límits que marca la Constitució espanyola. I fins i tot ja han denegat algunes coses que es podrien fer perfectament dins els límits constitucionals.
Per exemple, un referèndum per saber què pensen els catalans sobre quina ha de ser la seua relació amb Espanya quep perfectament dins la Constitució espanyola. Però, dins una lectura restrictiva com la que fa el govern PSOE-Podem, no hi quep. Idò diuen que ja, directament, no se’n pot parlar. Diuen que el Dret d’Autodeterminació no existeix (quan Espanya ha signat la Carta de les Nacions Unides, i forma part d’aquest organisme internacional, el màxim per cert). Per tant, se suposa que tampoc no se’n pot parlar. Idò, de què es pot parlar? Del temps? De la selecció espanyola de futbol? D’un nou hipotètic futur improbable inassequible finançament autonòmic? Com va dir en Raül Romeva, la societat catalana no ha fet tots els sacrificis que ha fet perquè ara se’ls torni a plantejar un nou Estatut d’autonomia. Per cert, la desconnexió Catalunya-Espanya es va produir després que es llimàs al màxim un nou Estatut d’autonomia que el govern de Pasqual Maragall s’havia tret de la mànega per fer possible una entesa més o manco cordial entre ambdues nacions.
Com que no es podrà parlar de res del que interessa a la part catalana (tenint en compte que la part espanyola exerceix de part i de censura), la taula de diàleg no servirà per desencallar el conflicte polític. Ho dic sense tenir una bolla de vidre, dos anys abans que això succeeixi. D’aquí a dos anys, idò, caducarà la taula aquesta i s’haurà d’obrir algun altre camí que sigui una miqueta més viable. I, com que en la resolució dels conflictes nacionals ja està pràcticament tot inventat, farà falta un nou esquema de funcionament per desatascar la situació.
Llavors es podrà anar a les matemàtiques de la diplomàcia política. Caldrà fer una nova taula en què es pugui parlar obertament del que li interessi a les dues parts. Una proposarà un nou Estatut d’autonomia per a Catalunya, si són intel·ligents, amb un concert econòmic semblant al que tenen ara mateix al País Basc i Navarra, potser amb l’oficialitat exclusiva de la llengua catalana (i de l’occità-aranès a l’Aran), amb competències per a Catalunya en política internacional, amb unes inversions multimilionàries en infraestructures, i un etcètera que sigui prou llarg com per ser llaminer per a l’unionisme i per a una part de l’independentisme. L’altra part proposarà l’exercici del dret d’autodeterminació, la realització d’un referèndum vinculant portat a terme sota supervisió internacional, i el respecte escrupolós als resultats de l’esmentat referèndum.
Com que no es posaran d’acord en pràcticament res, s’haurà d’aguditzar el mètode. I això passa, inexorablement, per una mediació internacional. El diputat alemany Andrej Hanko, membre de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, ja s’avança i fa la proposta: el Consell d’Europa podria fer de mediador. Tant el govern espanyol com el català en reconeixen l’autoritat. Espanya en forma part. I el Consell d’Europa vol el millor per a Catalunya i per a Espanya. Potser la mediació no començarà d’aquí a dos anys, però a mig termini resulta del tot inevitable.
