La llengua no és un instrument clau per a l’Educació (entesa com a formació, en un sentit ampli, incloent-hi, naturalment, l’educació formal, llibresca, generalment adquirida a través de l’anomenat sistema educatiu): és l’instrument fonamental. Sense la llengua, vull dir sense el domini de la llengua, no existeix formació possible, no existeix educació possible. Per això, l’ensenyament de la llengua s’hauria de cuidar especialment, si volem que els índexs valoratius del nostre sistema educatiu vagin millorant (ni que sigui una mica). Així mateix, la llengua constitueix un element clau per a un ensenyament autocentrat. No s’hauria recuperat l’hebreu, sense un sistema educatiu que s’hagués vehiculat en aquesta llengua. Com tampoc no s’haurien recuperat l’hongarès, el txec, l’eslovac, l’eslovè, el lituà, el letó, l’estonià, el macedònic, el noruec o l’islandès. Per dir només algunes de les llengües que, fa només cent anys, estaven en una posició semblant a la nostra i que, actualment, són llengües plenament normalitzades dins els seus respectius àmbits territorials.
A través de cada sistema educatiu podem esbrinar la importància que es donen, a diferents llocs del planeta, als instruments fonamentals. A l’extrem oposat del que tenim tendència a practicar entre nosaltres, hi tenim, si no ho han modificat substancialment en aquests darrers temps, el cas de Noruega. A tota l’educació primària, els noruecs només tenen tres assignatures: noruec, anglès i matemàtiques. La pràctica de l’esport no la consideren com una matèria acadèmica, sinó que està normalment integrada dins el sistema educatiu, al llarg de tota l’educació obligatòria. Suposant que, com per aquí, tenguin entre vint-i-cinc i trenta hores setmanals lectives, podem deduir que els infants d’aquelles contrades nòrdiques reben devers deu hores setmanals d’ensenyament de la seua llengua nacional, i deu hores més d’ensenyament (i, suposam, que també d’aprenentatge) de la llengua de comunicació a nivell internacional. Entre d’altres dades sorprenents referides a aquell país, on se suposa que només es fa ciència en anglès, hi tenim que un 4.4% dels llibres científics editats anualment ho són en noruec. Més dels llibres de ciència que s’editen a tot el món en àrab. I no gaire lluny dels que s’editen amb moltes d’altres llengües amb desenes de milions de parlants.
Pens que d’aquestes devers deu hores setmanals de classes de Noruec, els nens d’aquelles latituds en dediquen moltes a redactar. No es tracta només, ni bàsicament, d’aprendre normes gramaticals (d’altra banda també totalment imprescindibles), sinó de saber ordenar el pensament, de saber organitzar les pròpies idees, de saber bastir un discurs mínimament racional. I això només s’aconsegueix, igual que l’enfortiment dels músculs o la maximització de les capacitats dels tendons, exercint-ho. Dit d’una altra manera: per redactar bé, s’han d’haver redactat molts textos. I el que no dediquen a redactar ho deuen dedicar a parlar. Ordenar el pensament serveix igual si utilitzam la llengua oralment com si ho feim per escrit. En l’oralitat hi intervenen molts elements que no podem esbrinar a través de l’escriptura: el gest, les actituds corporals, l’entonació, les pauses que realitzem... Tot això també s’aprèn, i s’aprèn de l’única manera que és possible d’aprendre-ho: a través de la pràctica. Una pràctica diària, seguida, sostinguda i permanent, tendent a poder expressar-se cada dia millor.
I no n’hi ha prou, per descomptat, intentant entendre allò que se’ns explica, i mirant de revertir-ho de forma escrita o oral, quan som nosaltres els que volem actuar com a emissors. El coneixement de la llengua, l’adquisició d’habilitats lingüístiques només es pot solidificar llegint. Llegint molt. Per això entenc que s’ha de formar els estudiants en el plaer de la lectura des de l’inici de l’educació formal. Des d’abans i tot. Hi ha una prelectura entre les famílies, consistent a contar històries, a adormir els fills amb contes, a inventar-ne, a fer jocs de teatralització... El joc i la prelectura s’entrellacen en aquestes pràctiques meravelloses, perquè obren els ulls als infants i els porten cap a noves potencialitats. I s’ha d’educar els nens en la lectura. I s’ha de fomentar al màxim entre els adolescents. Als tretze o catorze anys s’ha d’haver adquirit l’hàbit lector. Després, cada vegada resultarà més i més difícil. S’ha de revertir la situació actual, en què qualsevol adolescent es posa nerviós si ha de llegir una novel·la, posem per cas, de més de cent pàgines. Si se’n perdran, d’històries interessants, si les descarten pel volum dels llibres!
Ara que estrenarem Llei d’Educació a les Illes Balears (ja era hora!), hauríem de mirar d’incorporar-hi, tant com sigui possible, les pràctiques que hem esmentat: els alumnes han de redactar (molt, i tipus de textos diferents, amb habitualitat i amb constància), han de parlar a classe (intentant ordenar al màxim el seu discurs i exercitant-se en la discussió d’idees, amb fonament i amb criteri), i han de llegir de manera regular (que vol dir cada dia), textos de casta i condició molt diversa, cadascú segons les seues necessitats, però també segons les seues inclinacions. Si no solidificam d’aquesta manera les habilitats lingüístiques dels nostres estudiants, el sistema educatiu, inevitablement, en quedarà coix.
