La setmana passada el govern presidit per Pedro Sánchez va aprovar indultar nou dels tres mil tres-cents encausats per la celebració del referèndum del Primer d’Octubre de 2017 al Principat de Catalunya. Un referèndum, em permet recordar-ho, en què, contra tota la força de l’Estat, la societat catalana va demostrar la seua capacitat de votar, de decidir el seu futur, i d’afirmar-se en la seua voluntat d’independència. Els qui havien de fer el referèndum efectiu, emperò, no en varen ser capaços. Per mor d’això, la situació encara es troba en un impàs. Que, d’altra banda, tampoc no es pot eternitzar.
El president del govern espanyol va anunciar els indults (hi insistesc: a nou dels tres mil tres-cents encausats per la causa general contra l’independentisme perpetrada per les més altes instàncies judicials espanyoles) en un acte d’autobombo celebrat al Liceu (no li agrada tocar els dallonses, ni res!). Sánchez, mentre parlava sobre la seua magnanimitat al temple de l’òpera a Barcelona, sabia perfectament que el Consell d’Europa, en la seua assemblea parlamentària, també estava parlant d’Espanya. I no precisament en termes gaire elogiosos. Es tractava d’afanyar-se perquè els presos polítics catalans més coneguts fossin al carrer abans que el Tribunal d’Estrasburg hi obligui l’Estat si uns plau per força. Però bé, això són figues d’un altre paner, i ja tornarem sobre el tema.
També li interessava, al president Sánchez, avançar-se al Consell d’Europa a l’hora de treure els membres del govern Puigdemont empresonats. En això, clarament, va fer tard. Abans que el govern de l’Estat hagués decidit formalment sobre els indults, el Consell d’Europa, en la seua assemblea parlamentària, deia algunes cosetes sobre els presos polítics al Regne d’Espanya, sobre el procés català i sobre el sistema judicial espanyol. Instava, concretament, l’Estat espanyol a treure els presos polítics de les presons i a acabar la causa general contra l’independentisme. Això afecta no els nou que han estat indultats, sinó els tres mil tres-cents que han estat encausats o que tenen alguna causa pendent. Tots, sense distinció. Instava (insta, perquè encara no s’ha acomplert) l’Estat espanyol a canviar més aviat que depressa els delictes de sedició i rebel·lió tal i com estan al condi penal espanyol. Una autèntica vergonya per a l’Europa democràtica, com tothom sap. Insta l’Estat espanyol a desjudicialitzar la política. Aquest punt, des del meu punt de vista, és especialment important, perquè, mentre els membres del govern Puigdemont empresonats són indultats, cada dia hi ha gent desfilant pel Tribunal de Comptes, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, pel famosíssim Jutjat número 13 de Barcelona, per l’Audiència Nacional i per altres indrets on no crec que els convidin precisament a té i pastissos. El Consell d’Europa no aclareix per enlloc, emperò, com es podrà compensar les tres mil tres-centes persones que han estat molestades per la judicialització de la política de les molèsties que han patit. Com es compensen tres anys de presó als que l’han patida injustament? (Bé, això ja ho dirà el Tribunal d’Estrasburg, supòs). Com es compensen les hores passades al jutjat, els diners embargats, la persecució política i econòmica per part de l’Estat a tanta i tanta gent pel Primer d’Octubre? Estaria bé que el Consell d’Europa ho aclarís i que buscàs els mecanismes adequats per imposar-ho al Regne d’Espanya. (Dit entre parèntesi: la Unió Europea ho tendria fàcil. Bastaria condicionar-hi els setanta mil milions per a la recuperació postcovid. No seria estrany. Quan es tracta de cooperació al desenvolupament moltes vegades es condicionen les quantitats a percebre al fet que el país que les percep assoleixi els estàndards democràtics adequats. Si això es fa amb els africans i amb els asiàtics, amb molta més raó s’hauria de fer amb els socis europeus).
El Consell d’Europa insta així mateix l’Estat espanyol a permetre sense cap tipus de trava ni d’entrebanc el retorn dels exiliats. De moment, tant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Estrasburg, com l’assemblea de parlamentaris del Consell d’Europa, per amplíssima majoria, han instat Espanya a permetre el retorn sense traves de Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig, Rovira, Gabriel i companyia. Entenc que també hi entra el raper mallorquí Valtònyc, en aquest paquet elemental.
I, mentrestant, Pedro Sánchez es creu que amb uns indults, a només nou persones (per destacades que siguin), gràcia de l’Estat, sense commutar les condemnes, amb els indultats inhabilitats, reversibles i no sé quantes coses més s’acaba amb el procés de Catalunya cap a l’autodeterminació. Quina llumenera! L’únic dubte, evidentment, és si tot plegat ve de la manca de llums o de l’excés de barra. Que cadascú pensi allò que més li plagui, per descomptat.
