M’ho deia fa prop de deu anys, una tarda d’estiu, a Prada de Conflent, mentre fèiem tranquil·lament el cafè, l’amic historiador Joaquim Montclús: des de Madrid (concepte) miraran de carregar-se el procés ficant gent a la presó, perseguint-los judicialment, però també fent per manera d’arruinar-los. Si no els poden tancar, els robaran tot el que tenen. El temps, no fa falta dir-ho, li ha donat la raó: des de l’octubre de 2017, en què el poble català es va autodeterminar, Espanya (concepte) està fent tot el que té a les mans per carregar-se’n els dirigents (i gent que hi ha participat sense tenir-hi un paper especialment destacat). Devers tres mil persones encausades judicialment així ho demostren. Una part han anat a la presó, alguns en sortiran amb indults parcials, d’altres són potser a les portes d’entrar-hi, i una part (important) són perseguits via Tribunal de Cuentas.
Entre aquests, i aquí rau la notícia, s’hi troba el professor d’Economia i conseller del mateix ram a l’últim govern d’Artur Mas, Andreu Mas-Colell. Quan Mas-Colell era professor de Harvard, el president Jordi Pujol el va cridar perquè l’ajudàs a posar en marxa la Universitat Pompeu Fabra. Mas-Colell hauria pogut continuar tranquil·lament als Estats Units, on gaudia d’una situació acadèmica privilegiada, però va tornar a Catalunya per embrancar-se en la posada en marxa de la nova universitat. La vinguda de Mas-Colell em recorda la de Clara Ponsatí, quan el president Puigdemont la va cridar, mentre ella ensenyava ben còmodament a la Universitat de Saint Andrews, perquè es fes càrrec de la Conselleria d’Educació. “És necessari del tot?”, va demanar na Clara. “Per imperatiu patriòtic”, li va respondre el MHP. “Doncs si és per imperatiu patriòtic no puc dir que no”. Quelcom de semblant va ocórrer amb Mas-Colell. Mas-Colell va tornar per fer un servei al seu país, a la seua societat. Es tractava d’un servei acadèmic, que posteriorment també va ser un servei des del govern.
Ara, en una nova tongada de repressió, el Tribunal de Cuentas s’ha embrancat en la noble tasca d’arruïnar una quarantena de catalans que, teòricament, varen ajudar a construir el gloriós Primer d’Octubre. Tenen poder per fer-ho, efectivament. Com tenen poder per ficar gent a la presó injustament, digui el que digui el Tribunal Europeu dels Drets Humans, o el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Vegi’s, si no, el que està passant amb Carles Puigdemont, Carles Comín i la mateixa Clara Ponsatí. A Mas-Colell li demanen una quantitat que no pot pagar (a gent com Albert Royo, exsecretari d’Exteriors de la Generalitat, li demanen uns quants milions d’euros). De moment, Alex Mas, fill de l’economista, ha denunciat que a son pare li poden embargar la casa i el sou. Vet-vos aquí el diàleg que Espanya li proposa a Catalunya!
Amb el que no comptaven els del Tribunal de Cuentas, gent provinciana que va poc per Amèrica, és amb el pes que té la figura d’Andreu Mas-Colell als Estats Units. El seu fill, Alex Mas, és professor de Princeton (ell ho era de Harvard), però, a més a més, ha estat director associat a l’Oficina del Pressupost durant la presidència de Barack H. Obama. Hi té fil directe. De manera que, en denunciar públicament el setge econòmic a què el Tribunal de Cuentas sotmet son pare, de seguida s’ha despertat una onada de solidaritat entre acadèmics americans i, posteriorment, europeus. De seguida, personalitats com Simon Aral, del Massachussets Institute of Technology, Dani Rodrik, de la Universitat de Harvard, George Roland, de Berkeley, Kaushik Bachen, de Cornell i dotzenes d’altres han protestat contra la insòlita persecució al seu antic col·lega. I, de seguida, seguint l’estela de David J. Lynch, del Washington Post, el Financial Times, la New York Magazine i d’altres mitjans americans han posat el crit al cel. Darrere d’ells, universitaris i mitjans alemanys, nòrdics, suïssos... A l’hora d’escriure aquest paper, la cosa va començant a ser un tsunami dins el món acadèmic internacional.
A hores d’ara, no sé si la imatge d’Espanya està més afectada pel fet de no acceptar el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Puigdemont, Comín o Ponsatí, que poden anar pertot arreu d’Europa lliurement però que faran bé de no acostar-se a territori espanyol (perquè els detendrien igualment, encara que la detenció fos completament il·legal), o per la persecució del Tribunal de Cuentas contra Mas-Colell. Perquè els periodistes indaguen. Els periodistes americans o els alemanys tenen tendència a pensar pel seu compte i a buscar el moll de l’os dels assumptes. I ja veuen que amb Mas-Colell hi ha una quarantena més de persones perseguides de la mateixa manera. Gent com el MHP Artur Mas o la consellera Carme Rigau també tenen l’espasa de Dàmocles del Tribunal de Cuentas sobre el seu patrimoni particular. Veurem què en diuen, pel món, d’aquesta pràctica tan democràtica!
Si la cosa va per on sembla que anirà, Mas-Colell pot desencadenar a Amèrica una onada semblant a la que Puigdemont ha desencadenat a Europa. I, fent-se dia a dia més evident, no l’aturaran ni el Borbó, el Conde, el Sánchez i l’Ayuso anant de genollons a demanar perdó davant el monument a Abraham Lincoln.
