Deixàvem la setmana passada a l’aire la qüestió de què hauria de fer, des del nostre punt de vista, l’esquerra (o les esquerres, en plural) per contrarrestar l’extrema dreta. Ho podríem plantejar d’una manera més extensa (i alhora ajustada): què haurien de fer les formacions democràtiques per frenar-la. Suposant que totes les formacions que s’autoqualifiquen com a democràtiques (o com a constitucionalistes) estiguessin per la feina. Perquè, com hem pogut veure, el PP, posem per cas, o Ciutadans, tenen més fàcil pactar amb Vox que fer-ho amb, posem, els socialistes. O amb Podem. O, no diguem ja, amb Bildu o el Bloque Nacionalista Galego (sense sortir de l’Espanya no insurrecta). Si el Regne d’Espanya fos França o Alemanya, es podria articular una postura general per fer front a l’extremisme. Com que Spain is different només podem comptar amb les esquerres i amb els partits que representen fragments importants dels ciutadans de les nacions sense estat per fer-hi front. Malauradament, el sistema democràtic, el ‘constitucionalisme’ queda en mans d’uns determinats sectors de l’espectre polític. I n’exclou radicalment d’altres. No perquè els exclogui, sinó perquè s’autoexclouen, des del moment que hi pacten.
La primera cosa que s’ha de fer per contrarrestar l’extremisme de dreta, el principal handicap per a la democràcia al Regne d’Espanya, és reformar la legislació que té a veure amb l’aparell judicial. S’ha de renovar, sempre dins els terminis establerts, el Consell General del Poder Judicial, que hauria de ser efectivament independent i no estar supeditat a servituds polítiques de cap tipus. S’hauria de diposar una adaptació total del sistema de la justícia espanyola a la legislació vigent: per exemple, a l’Estat autonòmic, a la pluralitat de llengües oficials, etc. No pot ser que es pugui exercir de jutge a les Balears sense dominar perfectament el català, o que es pugui exercir a Pamplona sense dominar amb un C2 com a mínim l’euskera, o que fins i tot es pugui anar ‘impartint justícia’ a Pontevedra fent faltes en gallec. Si el sistema judicial fos representatiu del que és la societat, als diferents territoris del Regne d’Espanya, l’extrema dreta mai no hauria arribat a ser la tercera força política al Congrés dels diputats. Però, esclar, perquè hi hagués aquesta sintonia entre judicatura i societat, els 52% dels jutges de Catalunya haurien de ser independentistes, la majoria dels jutges del País Basc haurien de votar PNB o Bildu i la segona font de simpaties entre els jutges que exerceixen a Galícia hauria de ser el BNG. La cosa, no fa falta fer cap enquesta, és obvi que no va així. Ah! I a l’Espanya estricta, ara mateix hi hauria d’haver més jutges simpatitzants de Podem que no de Ciutadans. Ni de conya!
La segona cosa que les esquerres haurien de fer és posar a ratlla la monarquia. El rei, a qui no ha elegit ningú, no pot significar-se políticament. I no ha de manifestar mai opinions polítiques en qüestions de partit. Felip VI hauria d’emular la reina Elisabet del Regne Unit, que mai no s’ha posicionat, posem per cas, en el referèndum d’autodeterminació d’Escòcia. I que afirma, ella mateixa, voler representar igual els escocesos que estan per la independència que els que consideren que Escòcia ha de continuar associada amb Anglaterra. Tenir un rei que contínuament se significa políticament (en contra del que estableix la Constitució espanyola) també afavoreix Vox, i perjudica les forces polítiques democràtiques.
En tercer lloc (però no en tercer lloc quant a importància), les esquerres no es poden permetre, en cap circumstància, fer la gara-gara als extremistes, encara que, conjunturalment, les seues posicions els puguin convenir en un moment determinat. Les línies vermelles haurien de ser línies vermelles. No es pot aprovar una reforma de la legislació sobre els bombers amb els extremistes votant en el mateix sac que els socialistes i els de Podem. No es pot aprovar res, encara que sigui a favor de la sagrada sacrosanta sacríssima i sagramentíssima unitat de la pàtria, amb els extremistes. Abans ha de caure el govern que sostenir-se en el vot dels extremistes. Això, en tenim plena constància, ni el PSOE ni Podem no ho han acomplert. Tant els uns com els altres han votat determinades coses juntament amb l’extrema dreta. I, si ha set, segons ells, a fi de bé, no s’hi posen d’esquena.
Crec, finalment, que les esquerres han d’actuar davant els extremistes sense complexos. Si cedeixen davant ells a l’hora de reprimir persones que han entrat a Europa buscant una vida millor, ja els estan regalant espai polític. Si cedeixen davant els que pensen que les llengües diferents del castellà no haurien de poder gaudir d’oficialitat plena i renuncien de tant en tant a usar-les, ja els estan fent créixer. Si no reformen ràpidament la legislació que empara que a l’àmbit judicial, al militar o a les forces de seguretat hi hagi més extremistes que a la mitjana de la societat, ja els engreixen contínuament.
Per contrarrestar l’extrema dreta, al cap i a la fi, les esquerres han de fer d’esquerres. I els demòcrates, senzillament, haurien de fer de democràtes. I els que esgrimeixen la Constitució per carregar-se-la haurien de ser desemmascarats inexorablement davant l’opinió pública.
