Oblidar de tota manera les diades de l’amor dividit o trencat, ombra pretèrita d’habitacions d’hotels a la vora de camins i carreteres, porters electrònics a les entrades principals, finestres i escales per fugir de fogueres i de flames, carters amb rostre humà, mirada ambigua. Tot sempre tan lent com desastrós. Vivències retallades a la vora de l’ull incert, incapaç de veure, amb els treballs i els dies amagats sota l’ala, l’entramat i la profunditat del verb i de la paraula que navega a la mar, prop de platges i cales, reminiscències d’illa de les illes. Espectacle del cavall, espurna, blancor del riu i de la vall, lleus somriures d’una nit d’estiu amb la Mònica de tota la vida que amaga una col·lecció de rebaixes a cau d’orella al millor postor i això tampoc és una metàfora ni és pas símbol, ritus de l’aigua o de la lletra que s’acosta més a l’aurora navega el pardal de la nit, el tigre i la papallona al vol, miscel·lània, puresa de l’art de sant Martí, horabaixa amb la llum potent de la magrana i esperança (sempre l’esperança, talment l’abraçada mortal de la matinada) petit giravolt tendre ara, tot just ara mateix,, quan t’estimo més que mai a l’hora que penetra i em penetra la pregunta desoladora, ¿què cony faré quan te’n vaguis, què cony faré a partir d’ara mateix? No ho sé. I cal no saber-ho pel que resta de vida aquí, entre vosaltres però només més enllà de vosaltres. Aigua de juny i altra vegada l’esmentat arc de sant Martí. Estable però confortable.
