Fa anys que una part, petita però molt estimada, de la meua feina és ensenyar economia de la cultura a estudiants de màster. Els destinataris són joves graduats, majoritàriament estrangers –enguany per exemple hi havia estudiants provinents de la Xina, del Brasil, d’Alemanya, de Colòmbia, de Mèxic, etc. Aquests estudiants solen haver fet carreres de lletres i volen especialitzar-se en gestió cultural aplicada al turisme o en gestió turística aplicada a la cultura i el patrimoni, tant és. Per a aquests estudiants, sobretot els que venen de països emergents, el desenvolupament de productes turístics culturals i patrimonials genera un camp molt interessant d’especialització professional en un sector en creixement.
Sempre començ el curs igual. Explic als estudiants el contingut de l’assignatura, com parlarem de la cultura, el patrimoni i el turisme des de l’anàlisi econòmica, però els dic que això, que és un aspecte molt important, de fet és relativament menor. Arthur Pigou, un gran economista anglès del segle passat –entre altres coses, l’inventor dels impostos “pigouvians” per corregir la contaminació i altres externalitats- deia que la funció de l’art i cultura era, cit de memòria, enlairar l’esperit dels homes i les dones, fer les persones més cultes i sàvies i la societat més lliure i més cohesionada. Dit això, començo amb el meu tema, però em sembla interessant fixar aquesta posició com a punt de partida, si volen “bonista”, sobre la cultura, perquè me la crec.
Dic que el punt de vista sobre la importància de la cultura des d’un punt de vista no utilitarista és “bonista”, perquè suposa que l’art i la cultura són bons per se. Que contribuir a la qualitat de vida i a la creació d’una societat més lliure, més cohesionada, més educada i més creativa és positiu. Però això no està gaire clar a l’opinió pública. Per exemple, juga en contra del coneixement, l’educació i la cultura el fet que molts dels models promocionats pels mitjans i les xarxes socials són no només ignorants, sinó que fomenten, exhibeixen i s’enorgulleixen de la seua ignorància, mentre ensenyen alguna cosa –abdominals, pectorals, tatuatges i sobretot misèries morals diverses- a la tele i a les xarxes.
Però bé, la cultura també fomenta l’activitat econòmica i crea llocs de treball. Fer recerca, organitzar mostres i exposicions, crear rutes i productes, visites teatralitzades, festivals, etc. Totes aquestes activitats, tant en el sector públic som en el sector privat, generen activitat i llocs de treball qualificats. Per no dir les externalitats sobre el sector de la restauració, hoteler i comercial. Es creen sinèrgies amb el turisme, permetent desenvolupar productes interessants dimensionats per a un públic més ampli que l’estrictament local. Ara bé, aquests productes, museus, exposicions, rutes, etc. haurien de planificar-se i portar-se a terme independentment de que tenguin molt èxit de públic a la primera i haurien d’anar clarament orientats a tothom, locals i visitants. El criteri no pot ser només la quantitat de visites, hi ha d’haver una implicació real amb la comunitat. La funció social és bàsica. Sempre dic als estudiants que quan programin, abans de pensar en termes econòmics o culturals, pensin en termes socials, contextualitzin la seva tasca i les seves intervencions en la comunitat que els envolta. Per això és especialment important la combinació dels programes culturals amb els programes educatius. Hi ha criatures que no aniran mai a una exposició, un museu o un concert amb els seus pares i per tant des d’un punt de vista d’igualtat d’oportunitats i de cohesió social el sistema educatiu ha de fer el possible per exposar-los a l’art i a la cultura. La cultura és el que deim un bé d’experiència: no podem saber si ens agrada o no, si voldrem repetir o no, fins provar-la.
Deim cultura, però el patrimoni natural i el patrimoni cultural són molt similars des del punt de vista conceptual. Són béns patrimonials amb contingut i significat que configuren paisatges i maneres de viure. Eivissa, que és un dels grans escenaris patrimonials de la Mediterrània, té un munt d’oportunitats per desenvolupar aquestes coses de manera seriosa. Només fa falta voluntat i recursos. Pensar conjuntament a mig i llarg termini i dissenyar programes de valorització patrimonial, cultural i natural. Per dir alguns exemples: les esglésies s’haurien de poder visitar fora de l’hora de missa. Sa Caleta s’hauria d’obrir, difondre i explicar. Els parcs naturals s’han de tractar com el tresor que són. A Eivissa i des d’Eivissa es pot explicar i entendre una part no menyspreable de l’arquitectura i l’art del segle XX, però no sembla que s’hagi investigat, exposat i difós com mereix. Tot això i moltes més coses es poden fer, no són especialment complicades, ni extraordinàriament cares i els seus efectes positius són evidents.
@joanribastur
Joan Ribas Tur
Economista, professor d’ESCI-UPF
