El turisme és un sector que permet començar el procés de creixement econòmic modern de manera relativament ràpida quan es donen les condicions. Permet passar de l’agricultura als serveis saltant-se la revolució industrial. Les condicions són bàsicament tenir una avantatge comparativa en termes d’entorn: clima, sol, llum, platges. En canvi, el turisme té més problemes per garantir i mantenir societats pròsperes i cohesionades a llarg termini. Pensava en això llegint “La fàbrica de turistes”, el llibre que acaba de publicar Ramon Aymerich, redactor en cap d’Internacional de La Vanguardia, que ho va ser molts anys d’Economia. El llibre analitza el desenvolupament del turisme a Catalunya, des de la creació del mite de la Costa Brava a partir dels anys 40 fins a l’esclat turístic de la ciutat de Barcelona les últimes dècades, passant per Salou i Port Aventura. És un llibre dedicat a Catalunya, però molt interessant des del punt de vista d’Eivissa o de qualsevol regió intensament turística.
El turisme és un sector que permet créixer i fer fortunes de manera ràpida. A casa nostra moltes de les primeres grans fortunes turístiques es varen fer durant el franquisme, en anys en que el nivell de desenvolupament socioeconòmic del país era molt baix, i les regulacions laborals i la hisenda pública pràcticament inexistents. En canvi, el turisme no és una bona especialització per generar desenvolupament i cohesió social a llarg termini. Les raons són ben conegudes. Un sector de serveis bàsic, intensiu en ma d’obra, amb poques o nul·les millores de productivitat, genera societats relativament estancades. El turisme genera molts llocs de treball, però paga en general salaris relativament baixos. Salaris que no donen per cobrir el conjunt de prestacions socials que reben aquests treballadors al llarg de la seva vida, de manera que la resta de treballadors i empreses estam subvencionant implícitament els empresaris turístics. El cas més clar, per escandalós, és el de les cambreres de pis dels hotels, les kellys, subjectes a unes condicions laborals que no són acceptables i que no haurien de ser acceptades.
L’explicació que fa Aymerich del desenvolupament del turisme a Catalunya s’assembla al que explicava Ernesto Ramon Fajarnés al seu llibre sobre la història del turisme a Eivissa i Formentera. Construcció molt ràpida d’hotels, amb un desenvolupament urbanístic i un respecte pel paisatge i el medi ambient molt precaris. Importació de treballadors, primer del Sud d’Espanya i ara de Llatinoamèrica o de l’Est d’Europa. A això s’hi va afegir aviat una permissivitat local amb comportaments intolerables dels turistes, com el turisme de gatera o de balconing a Lloret, Salou, Mallorca o Eivissa.
Aymerich explica com a Catalunya, una regió de les més industrialitzades del Sud d’Europa fa mig segle, el sector turístic i immobiliari ha estat el refugi del capital disponible després de la crisi industrial, primer del sector tèxtil als anys 70 i després d’altres sectors que la globalització va portar a Àsia o a l’Est d’Europa. Ara bé, quan el turisme (o la construcció) van bé, els sous fàcils corren i criden els joves dels instituts. No de bades l’abandonament i el fracàs escolar són molt alts. Però quan aquests sectors van malament, com la construcció i l’immobiliari en la crisi de 2008 i el turisme l’últim any, hi ha molta gent, molt mal pagada i amb feines precàries que pateixen molt. Aleshores, queden edificis a mig fer i els espais turístic esdevenen escenaris distòpics d’un drama sense actors. A més, el turisme genera un impacte molt gran sobre els territoris i les societats que l’acullen. Genera problemes ambientals i urbanístics a la costa i genera problemes de congestió, d’accés a l’habitatge i de gentrificació a les ciutats. Tot això no s’ha regulat bé.
Des del punt de vista macroeconòmic el tema, val la pena deixar-ho clar, no és el turisme en si. Suïssa, Àustria, Califòrnia, Nova York o París tenen molts turistes, però tenen altres sectors molt potents, en activitats de productivitat elevada i innovació capdavantera. Si mirem a Espanya, el País Basc (finançament a part) també ha refet una part de la seua economia després de la crisi industrial en torn al turisme. Pensem en el Guggenheim de Bilbao i tot el que ha suposat. Però no ha anat tan lluny com Catalunya i reté una economia molt més industrial. A l’altre extrem, les Illes Balears han baixat moltes posicions en renda per càpita sobre la mitjana espanyola durant les últimes dècades.
Aymerich reconeix que serà complicat repensar el model turístic mentre no es salvi la situació actual. La magnitud del xoc de la pandèmia és tan fort que serà complicat defensar a curt termini quelcom diferent a recuperar els volums d’activitat previs a la crisi. Però això vol dir que les preguntes bàsiques sobre les conseqüències econòmiques, socials i ambientals del turisme intensiu continuaran per contestar.
