Encara més del que pronosticaven les enquestes, Isabel Díaz Ayuso ha arrasat a les eleccions a l’Assemblea de Madrid. Si actua amb un mínim d’intel·ligència (i, de moment, ha mostrat que d’això no n’hi manca), la presidenta de la comunitat de Madrid podrà governar sense ni tan sols haver de recolzar-se en la crossa de Vox. La seua candidatura, en solitari, suma més diputats que les del PSOE, Mas Madrid i Podemos juntes. Tot apuntava que guanyaria les eleccions, que superaria de molt els diputats que havia tengut fins ara i que seria la gran triomfadora de la nit. Però les enquestes encara han quedat curtes.
Estic convençut que, en la victòria d’Ayuso, el component identitari ha estat ben fort. L’orgull d’una capital d’estat que ha fagocitat la nació, que té la nació treballant per ella, i que a la nació se n’hi afegeixen unes quantes de perifèriques que no tenen altra opció que engreixar la capital ha fet el fet. Com ja he apuntat d’altres vegades en aquesta mateixa tribuna, i crec que els fets no ho desmenteixen, Madrid té el Regne d’Espanya treballant per a ells, amb la desertització de l’Espanya estricta i l’escanyament, bàsicament, dels Països Catalans.
A les condicions objectives perquè Madrid s’enforteixi (pot baixar impostos perquè la resta els mantenen alts, pot acollir seus d’empreses perquè baixa impostos i perquè tothom ho afavoreix -Íbex 35, monarquia, govern de l’Estat...-, pot obrir-ho tot perquè la resta ho tenen tancat) s’hi afegeix una ideologia forta, de la qual l’esquerra es mostra cada dia més mancada. Ayuso ha adoptat l’estratègia de la confrontació clara i diàfana: llibertat contra comunisme, no restriccions contra imposicions arbitràries, capacitat individual contra protecció social, etc. S’ha de reconèixer que el missatge pot resultar especialment atractiu, com s’ha demostrat en els resultats electorals. Per fer-hi front, l’esquerra hauria de tenir un missatge igualment fort, basat en els seus valors (en els de l’esquerra, vull dir). Però aquest missatge fort no s’ha vist per enlloc.
La presidenta madrilenya també ha demostrat -facem comparacions, per molt que diguin que són odioses- què ocorre quan el sobiranisme s’uneix, comparant-ho amb quan va separat. A Madrid, hi ha hagut una sola opció (estirem-ho una mica) independentista madrilenya: el PP. A Catalunya, hi ha tres opcions independentistes amb representació parlamentària: ERC, JxCAT i CUP. Comparativament, tenen gairebé la mateixa representació l’un sobiranisme i l’altre. Però, quin es mostra més eficaç? Quin pareix més potent? Quin hauria d’inquietar més l’Estat, si l’Estat treballàs per a tots els suposats espanyols? Quin té més possibilitats de continuar actuant com a independent i quin té més dificultats per accedir a la independència? N’ha d’aprendre res, el catalanisme, d’Ayuso?
Que a Madrid la qüestió de la identitat ha jugat a favor dels que s’han decidit per aquesta carta ho demostra no només la victòria d’Ayuso, sinó també el fet que el primer partit de l’oposició no serà el PSOE, sinó Más Madrid. L’esquerra autocentrada al quilòmetre zero ha estat més potent que els dos partits que formen “el govern més progressista de la Història”. Ho han tengut millor les hosts d’Errejón que els socialistes i Podem. I què diferencia una opció de les altres? Fonamentalment, que Más Madrid és una opció bàsicament madrilenya, mentre que les altres són percebudes clarament per la població com a opcions estatals.
Les eleccions madrilenyes han demostrat, així mateix, la versatilitat del PP. El PP és el partit regionalista de Galícia, el partit sobiranista de Madrid i el partit espanyol de dretes a la resta de l’Estat. A les Balears, especialment a la perifèria, de vegades galleguegen, però en substància i esquemàticament, deuen ser això. Correlativament, el PSOE és el partit regionalista d’Andalusia, no és sobiranista enlloc però és nacionalista a Catalunya (on abandera això que en termes espanyols en diuen “constitucionalisme”). Aquesta versatilitat dels dos partits més grans d’Espanya ens duu a pensar que, malgrat tot el que ha passat a Madrid, i precisament per això, el bipartidisme torna amb força. D’aquí a quatre dies, el PSOE absorbirà Más Madrid. Podem s’ho haurà de treballar molt per no acabar fent la deriva de Ciutadans (un partit sorgit de la xenofòbia que no ha trobat espai fora de la cridòria que el va fer néixer). I Vox quedarà en un mer appèndix a la dreta del PP, per recordar el que podria ser si no anam molt i molt vius.
Per cert, pens que qui més preocupat hauria d’estar pels resultats de Madrid és Pablo Casado. El dia que n’Ayuso premi l’interruptor se li ha acabat el xollo. I, darrere Casado, el Borbó. Perquè, quant de temps acceptarà la lideressa que un tipus ocupi la més alta magistratura de l’Estat només per raó de naixement, és a dir, per voluntat divina?
