Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

372c1cd1 2b70 42b0 b1cd cf3dcbf0324a

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

De nou sobre el populisme

Explicava fa unes setmanes que l’auge del populisme és un fenomen mundial i té explicacions tant econòmiques com culturals i identitàries. Avui hi voldria insistir. Des del punt de vista econòmic, el populisme es pot entendre com una reacció als xocs provocats per canvis tècnics molt ràpids i molt profunds i per una globalització mal governada. Aquests canvis han afectat a les feines i els ingressos de sectors de les antigues capes mitjanes occidentals. El vot a Trump el 2016 o el Brexit anirien per aquí. També el malestar entorn de l’altíssim atur juvenil i les feines precàries i mal pagades (repartidor és la que més creix ara) a les que accedeixen els joves a Espanya. Des del punt de vista cultural, són el canvi demogràfic i les noves tendències socials les que haurien descol·locat sectors que es troben fora de joc en un món més divers i amb noves preocupacions i reaccionen amb actituds autoritàries, racistes, masclistes i tradicionalistes en general.

Hi ha arguments a favor de les dos explicacions, però les solucions són diferents. Per treballar contra el populisme des del punt de vista econòmic s’ha de lluitar contra la desigualtat, garantir la igualtat d’oportunitats i afavorir un creixement econòmic inclusiu. S’ha de governar la globalització i el canvi tècnic amb polítiques econòmiques adequades. Per enfrontar els problemes culturals les coses són més complicades, perquè hi ha sectors conservadors, amb un poder polític i mediàtic desproporcionat, que ataquen la legitimitat del sistema democràtic i criden al retorn a l’home fort, el mascle alfa. Criden a solucions senzilles per a problemes complexos. Però quan algú diu “aguanta’m el gintònic, que això ho arregl jo en un moment”, pots estar segur que el gintònic s’escalfarà i els problemes empitjoraran. Els problemes complexos, no tenen, per definició, solucions senzilles. L’autoritarisme és una diagnosi equivocada.

L’onada populista a Europa i a Estats Units té una sèrie de característiques comunes. Veiem-ne algunes. Primer, el discurs del victimisme dels privilegiats. Nosaltres, occidentals, que som dels més rics i lliures del món, resulta que estaríem amenaçats, en el nostre benestar i la nostra identitat, per una col·lecció d’immigrants i refugiats pobres, feministes, homosexuals o ecologistes. Un altre: la mercantilització dels drets humans. Hi ha una part de la societat, privilegiada, que vol decidir què són els drets, qui té dret a tenir drets, i que vol convertir els drets humans en mercaderies. En tercer lloc, l’ús de la democràcia i la llibertat per atacar la democràcia i la llibertat. Una paradoxa en la que Trump era un mestre. Quart, la girada cap a la dreta de tot el rellotge polític europeu des dels anys 80. Per entendre què ha passat a Europa s’ha d’estudiar l’evolució de la socialdemocràcia europea, que ha abandonat molts dels seus postulats històrics i ha deixat de defensar els seus sectors tradicionals. És difícil de veure moltes vegades en què es diferencia de la dreta.

Un tema apart és l’ús dels mitjans de comunicació i sobretot de les xarxes socials per penetrar en segments com els joves o les classes populars amb interessos antagònics als que se’ls fa empassar. Ho deia Raimon en una cançó mítica fa més de 40 anys: “Si només els rics estudien, / només els rics sabran, / ens enganyaran amb qualsevol cosa: / unes mamelles en cromo, / uns culs fotografiats, / quatre paraules solemnes / i un futbol manipulat”. Ho deia Raimon fa més de 40 anys i es vigent ara, amb una programació televisiva i uns referents culturals que fan feredat. L’últim exemple, els mítics progres de tota la vida Miguel Bosé i Victoria Abril perorant sobre els virus i les vacunes. De la mateixa manera que ha girat el rellotge polític cap a la dreta en temes econòmics, el panorama mediàtic i de les xarxes socials ha multiplicat exponencialment la banalitat i la mentida, a totes hores, a tot arreu.

A més, a Espanya hi ha un problema terminològic i no està clar exactament què vol dir la gent quan utilitza el terme “populista” en el debat polític. El terme s’ha utilitzat els últims anys per descriure i atacar els partits que es situen, per la dreta, per l’esquerra o per la concepció nacional, fora del sistema PP-PSOE. Però així es mesclen sota un mateix concepte coses que són molt diferents, i que si no es destrien és impossible aclarir-se. Addicionalment a Espanya tot això s’ajunta amb un problema de cultura democràtica. La “politització de la política” ha arribat, es veu ara en la campanya de les eleccions de Madrid, a nivells mals de pair. Tenim un estat de dret i una democràcia plena, però és una democràcia primeta i corcada. Segueixen vigents tics autoritaris i una judicialització de la vida política que complica molts la solució dels problemes. Quan hi ha un xat de militars que crida a afusellar 26 milions de cabrons i no passa res, passa alguna cosa. Quan l’ex cap de l’Estat se’n va a un altre país, no aclareix la seua fortuna i no passa res, passa alguna cosa.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats