Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

La Superliga

Fa anys que la reestructuració de les competicions futbolístiques es troba en punt d’ebullició. El futbol és l’esport que té més espectadors i que mou més diners, arreu del planeta. A Europa, aquest esport inventat pels anglesos s’ha convertit, per dir-ho en termes estrictament republicans, en el rei. Qui més qui manco rep noves sobre aquest esport i, independentment del grau en què hom sigui aficionat, el futbol forma part del nostre paisatge informatiu.

Hi ha organismes reguladors que marquen els cabdals per dins on aquest esport ha de discórrer: la Federació Espanyola de Futbol, per exemple, o la Balear, que no decideix gaire, o la UEFA, o la FIFA, que decideix a nivell mundial. Els dirigents d’aquests organismes cobren més que el president dels Estats Units, per dir alguna cosa, i tenen el poder que els donen els milions d’euros o de dòlars que depenen de les seues decisions.

El futbol té tan de pes en l’organització del nostre lleure que un dels grans arguments periodístics en contra de la independència de Catalunya és en quina lliga jugaria el Barça. Jugarien contra el Nàstic i el Llagostera, en comptes de fer-ho contra el Madrid o l’Athletic? Compartirien primera divisió amb el Sabadell i amb la Gramanet, en comptes de compartir-ne amb el Sevilla i l’Atlético? Com si no hi hagués primeríssims equips europeus com ara l’Ajax d’Amsterdam que juguen amb d’altres de tan coneguts com el Groningen, el RKC Waalwijk, el Zwolle, el Vitesse o l’Emmen!

De tota manera, i per allò del negoci, durant la primera etapa de mandat de Joan Laporta, l’únic president autocentrat que ha tengut el Barça durant el segle XXI, hom va explorar la possibilitat que el F.C. Barcelona jugàs a la Premier League anglesa o a la lliga francesa. Ambdues l’haurien acollit amb els braços oberts. I jugar contra el Liverpool, el Chelsea, el Manchester City o el Manchester United cada setmana no hauria set poca cosa. Com tampoc no hauria estat malament fer-ho contra el PSG, l’Olimpique o el Mònaco, que, per cert, és d’un país que tampoc no es diu França.

Quan es feien aquestes càbales, emperò, el president Laporta ja estava embrancat en una altra història important: la creació d’una Superlliga europea. Es tractava de mirar de convèncer els clubs més destacats d’Europa per fer una lliga de futbol absolutament desvinculada del que organitza la UEFA, per damunt de les lligues estatals i al marge, fins i tot, dels principals organismes reguladors del futbol. La idea va algunes passes per davant d’organitzar una Champions League reforçada: es tractava de tenir futbol europeu de primer nivell cada setmana.

De manera maldestra i poc mastegada, recentment ha sortit el projecte a la llum pública. I allò que al principi pareixia que podria quallar se n’ha anat en orris en pocs dies. Les pressions de la UEFA, de la FIFA (per darrere i sense fer-se mai evident), dels estats implicats i dels no implicats (potser sobretot dels no implicats), de les federacions estatals de futbol, etcètera, ha fet que de seguida alguns dels clubs que apareixien com a organitzadors de l’esdeveniment se’n desdiguessin. Però crec que, independentment del que acabi de passar ara mateix, la Superlliga no té tornada endarrere i que, més tard o més prompte, d’una manera o d’una altra, s’acabarà organitzant. L’advocat Gonzalo Boye, que és un expert en legislació futbolística, perquè ha portat molts casos que guarden relació amb la FIFA, diu que la Superlliga s’organitzarà, però que no ho faran un grup de clubs importants pel seu cantó, sinó que serà la federació internacional mateixa qui se’n farà càrrec.

Algun mitjà de comunicació ha posat de manifest que una qüestió tan important no es podia deixar en mans de les direccions d’una dotzena de clubs, perquè el futbol és més que un esport, es tracta d’un esport amb tants seguidors que afecta ‘la identitat’. La identitat nacional, s’entén. Per això, una de les amenaces fetes contra els jugadors que es poguessin embrancar en aquesta superlliga era que no jugarien en les seues respectives seleccions “nacionals”. La cosa, naturalment, afectaria poc aquells internacionals que consideren que no tenen selecció nacional pròpia (un percentatge molt petit del conjunt, però molt focalitzat en un club amb una gran transcendència mediàtica), però podria afectar força tots aquells que, per dir-ho en termes estrictament cervantins, ‘senten els colors’.

Però, mirem-ho d’una altra manera: el futbol és identitat. Idò! Construïm identitat europea. I, més destres que en el món de la política, fem-hi entrar els anglesos. Que Anglaterra no només és Europa sinó, per moltes coses, la millor Europa. I deixem-nos de projectes de campanar i de vol gallinaci. Que Europa bé val una (super)lliga.

Compartir el artículo

stats