Prop de casa, hi havia no fa gaire, abans del primer confinament, una parella que passejava un porquet pel carrer, com qui passeja un quissó. Blanquet, rosat, lluent, la meva filla deia que era moníssim. No els he vist més i no se què se’n deu haver fet. Potser es varen mudar de barri i el porc, ja crescut, viu feliç a un jardí o a un pis. No crec que acabàs al forn fet porcella rostida. A la sèrie ‘Porca Misèria’, emesa per TV3 fa uns anys, els protagonistes tenien per mascota una truja que es deia Misèria. L’actor George Clooney va conviure 18 anys amb un porc vietnamita que es deia Max i que pesava prop de 14 roves. Els porcs vietnamites estan prohibits com a mascotes a Espanya des de 2019. Es considera una espècie invasora. Aviat es feien grossos, la gent no se’ls estimava tant com George Clooney, se’n cansava i els deixava anar al bosc. En llibertat, aquests animalons es reprodueixen molt i fan destrosses als camps i als boscos. A més es mesclen amb els porcs senglars, dels que hi ha una vertadera plaga en alguns llocs i ja apareixen als carrers de les poblacions a la nit, regirant contenidors de fems i furgant jardins.
No és estranya aquesta proximitat entre alguns humans i alguns porcs. El porc és un animal molt intel·ligent, molt maner i molt fidel. Un animal noble i simpàtic. La raó per la qual dels porcs en feim matances i els cans i els gats els tenim a les cases com a mascotes és econòmica i cultural, però no te res que veure amb la naturalesa intrínseca de les bèsties. De fet, menjar gat, per necessitat o per fer una malifeta a algú, no es quelcom tan llunyà i “donar gat per llebre” encara és ben viu al llenguatge. Gustau Nerín, un antropòleg que estudiava amb un geògraf de Sant Jordi i era habitual a les festes d’eivissencs a Barcelona els anys 80, explica en un llibre que a Guinea Equatorial menjar gat, fer una “gatada”, és un menjar de festa, equivalent a fer una “caragolada” aquí. Els hòmens surten en grup a caçar gats abans de cuinar-los. I els cans encara es mengen en diversos països asiàtics, com la Xina, Vietnam o l’Índia. Per altra banda, no es mengen les vaques a la Índia o els porcs als països musulmans, però hi ha llocs, com Califòrnia, on està prohibit menjar cavall des d’un referèndum de 1998. O contrastos culturals relatius al consum de conill. Una amiga meua casada amb un anglès no pot menjar conill des que viu a Anglaterra, perquè el seu marit en tenia un com a mascota quan era petit i s’esgarrifa només de pensar de veure’l a taula.
Però no és de gastronomia que jo volia parlar avui. En la segona meitat del segle XX, al mateix temps que la majoria de la població deixava de viure en un entorn rural, agrícola i ramader, es produïa una progressiva “mascotització” del món. En el món tradicional tots els animals tenen una funció, i la interacció entre els homes i els animals amb els que conviu és quotidiana. En el nou món, majoritàriament urbà, els animals sovint apareixen com ornaments, capricis, i a vegades són malcriats per persones que creuen que se’ls estimen i els respecten, però després els abandonen. O fan coses com tenir un ca d’origen siberià o d’alta muntanya dins un pis a poblacions de clima mediterrani.
Perquè sí, com dels porcs vietnamites, resulta que també hi ha molta gent que s’enamora d’un cadell, però després se’n cansa i els abandona. Els serveis municipals de recollida d’animals abandonats són problemàtics i cars. I l’abandonament dels animals o el tenir-los però deixar-los anar lliures a estones, sobretot a la nit, crea problemes greus a la natura. Els cans son caçadors nats i hi ha situacions, malauradament massa freqüents, en les quals cans amollats ataquen altres espècies. Sovent es publiquen notícies sobre ramats d’ovelles o cabres atacats per cans que maten mares i anyells. Hi ha gent que ha deixar de tenir ramats per aquesta raó. Per no dir els atacs a gallines o ànecs. En segon lloc, hi ha molta gent que quan va al camp, al bosc o a la platja deixa anar els cans amollats i els cans amollats en espais naturals malbaraten nius i espècies protegides. I el mateix passa amb els gats, que amollats a la natura fan un mal irreparable als ocells. Si bé hi ha ordenances clares sobre com s’han de tenir les mascotes, som al país de feta la llei feta la trampa i molts propietaris no tenen cap mena de civisme.
Clarament, les ordenances municipals de tinença i protecció d’animals domèstics no són suficients i s’han de reforçar amb instruments més contundents. Tant pel benestar dels animals com per civisme bàsic. El registre i control de les mascotes s’ha de reforçar. Tenir una mascota ha de comportar unes taxes públiques més altes. Taxes que cobreixin el cost social (neteja, recollida i manteniment d’animals abandonats, etc.) i que reforcin el compromís dels propietaris. Finalment, els guardes dels espais naturals han de tenir potestat per immobilitzar els animals que vagin amollats i multar els seus propietaris.
@joanribastur
