Ara que sembla que ja està passant una mica la temporada de foc al carrer que hem pogut veure a Barcelona, potser podem focalitzar amb una mica més facilitat els problemes que amaga (i que, per descomptat, van molt més enllà de reclamar la llibertat d’expressió i de protestar per l’inqualificable empresonament de Pablo Hasél). Tampoc no ens hem de deixar embolicar en les teranyines de la desinformació (o de les cortines de fum o barres calitjoses) que ens envien des de bona part dels mitjans de comunicació, amb tota una sèrie d’històries pseudomitològiques sobre anarquistes italians i cabòries d’aquest mateix estil.
Certament, els protagonistes dels aldarulls han estat, altra vegada, els jóvens. Després de les manifestacions multitudinàries arran de la també inqualificable sentència del Tribunal Suprem sobre els líders del procés independentista, es va produir un gir que, des del meu punt de vista, es podia predir fàcilment: la protesta es va fer més virulenta... i més juvenil. No es pot tenir tota una societat mobilitzada de manera permanent. I la lliçó que hom n’havia extret, de les mobilitzacions precedents, era que tant hi feia si es movien deu mil com cinquanta mil, com set-cents mil, com dos milions. L’Estat no en feia cas. Orelles de mercader sempre, com si no estigués passant res. Com diuen ara els dirigents socialistes en relació a quin percentatge de gent fa falta que tengui l’independentisme perquè es consideri la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació acordat entre Catalunya i el Regne d’Espanya. És igual que hi hagi un vint per cent de la població que hagi votant independentista, que ho hagi fet un cinquanta-dos per cent (com ha ocorregut a les últimes eleccions) o que ho fes un noranta per cent: això no entra dins la Constitució espanyola. I, entre democràcia i constitució, sempre es tria la segona, suposant que hi hagi contradicció. Fet del tot indiscutible.
Potser per mirar de captar tots els angles de la qüestió seria bo aturar-nos a considerar la situació en què es troba una part molt important del nostre jovent. Avui, el percentatge de jóvens sense feina, entre els divuit i els trenta anys (ara dels de trenta anys encara en deim jóvens) és, al conjunt dels territoris sota sobirania de l’Estat espanyol, d’un 43%. Pràcticament la meitat. Les Illes Balears superam una micona la mitjana. El Principat de Catalunya queda uns quants punts per sota. Però tampoc no gran cosa. Algú s’ha aturat un moment a pensar en l’impacte que té, a qualsevol societat, el fet que pràcticament la meitat dels jóvens estiguin sense feina?
I, encara, hi hem d’afegir un altre element: el de les perspectives de tenir-ne. En una altra època, la formació garantia (més o manco) el fet de poder accedir a un lloc de treball que pogués satisfer les expectatives de la persona que l’obtenia. Avui dia la qualificació no implica, de manera automàtica, comptar amb una feina de qualitat, ni tan sols amb una feina que pugui situar-se dins el marc de la pròpia qualificació. Per això ens trobam davant un nou èxode, en aquest cas no de treballadors poc qualificats que emigren a França o a Alemanya, sinó de gent jove amb una qualificació alta o molt alta que no pot treballar aquí i se n’ha d’anar fora a buscar-se la vida. En això, fins fa un parell de dècades, Catalunya era una mica diferent d’Espanya. Però l’Estat autonòmic, efectivament, està aconseguint nivellar tots els territoris per la part més baixa. Per això, Catalunya cada vegada s’assembla més a Espanya, també en qüestions de mercat laboral. Per això els catalans volen sortir-se’n tan aviat com sigui possible. Millor demà que d’aquí a deu anys. Per evitar la catàstrofe més que evident.
A les Illes Balears encara no s’ha produït cap tipus d’esclat social, amb una involucració especial dels jóvens. Però pens que els govenants farien bé de no descartar-ho. Tot i que, tant si ho descarten com no, poc hi poden fer, fora d’aplicar la repressió de les bullangues que s’hi puguin produir. Perquè a hores d’ara, la nostra comunitat mal anomenada autònoma no té cap tipus de mecanisme efectiu per fer front a aquesta situació. No pot decidir res en relació al finançament que vendrà d’Europa per encarrilar la recuperació post-covid. No té seient a Brussel·les a cap organisme dels que prenen decisions importants per a la nostra reactivació econòmica. No compta amb diputats que no estiguin dins la disciplina de partits estatals al Congrés, on es prenen les decisions de més rellevància en relació a la lluita contra l’atur. Dit a manera de resum: les Balears renuncien a dirigir les polítiques necessàries per evitar el drama que està vivint la nostra joventut.
Darrera l’atur juvenil, no s’hauria de perdre mai de vista, hi ha un autèntic polvorí. I l’esclat d’aquest polvorí, no faria falta haver d’avisar-ho, pot ser descontrolat. I es pot produir per qualsevol fet aparentment banal, al qual ningú no atribuiria la més mínima importància. Som on som, i, com deia el poeta, més val saber-ho i dir-ho.
