La teva germana vestida de rosa. Perquè possiblement volíem aquell jorn endevinar el somni de la petita ciutat mentre aleshores tu intentaves amagar la verticalitat dels cabells entre els llençols del carrer de la pluja de la nit més llarga. Els mots foren dolços com les carícies del sexe. Portaves la maror d’un plor contra el meu esperit quan poregós, agre i tímid, pujava els esglaons de la meva casa, Dintre d’una caixa de l’estiu, papallones i sabates s’aferraven a les parets. El color de les ampolles de conyac enfilades al cervell em portà mes enllà, quan no es desitjava trencar la història del novembre. I l’horabaixa de la mala llet ferida d’ala. Les dreceres plenes de flors camperoles, amollades als paranys de la pagesia. Les dones fosques i sinistres els hòmens. Els cavalls fent l’amor per les discoteques plenes de cartells barrocs anunciant films de Luchino Visconti. Probable, o no, ‘La terra trema’. Més endavant tu i jo restàrem impassibles i silenciosos. Baixàrem les banderes i aparegué de sobte l’oratge de la tardor sense fulles ni camins. Els pits (els teus pits) eren dolços quan jo iniciava l’abraç. Dins la nit de la teva llar el nítid record de Lady Jane, la Macbeth i Blancaneus perdudes al blau paradís de les meravelles. O Isadora Duncan ballant amb frenesí per les figueres del cel i de l’infern. (Diu el ‘New York Times d’avui que l’imperi invisible dels cavallers d’Alabama, del Ku Klux Klan i el seu drac o tinent general Roger Handley han organitzat per tots el pobles una croada d’alliberament nacional de caire popular. Preguem doncs per la salvació de la nostra ànima).
