En l’àmbit científic, la unitat de la llengua catalana (parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) és quelcom completament assumit. Qualsevol corporació científica, arreu del món, accepta sense problemes la unitat de la nostra llengua (encara que, al llarg del territori, hi pugui haver denominacions diverses). Però, a nivell popular, existeix el mateix grau d’assumpció? Encara avui hi ha organismes que treballen directament, sense embuts, per fragmentar la llengua catalana? Que tothom consideri la unitat de la llengua com un fet, és quelcom que ja hem guanyat?
La cosa no és clara, pel que fa a la percepció popular. I no és clara bàsicament per la denominació (català), no pel fet en si. Que tenguem clar que ens entenem parlant la nostra llengua amb valencians, catalans, etc, mostra el fet que entenem que es tracta d’una llengua, de la mateixa arreu. Però la manca d’un nom que ho aglutini sense que provoqui polèmica embolica la qüestió. Des del meu punt de vista, fins i tot els blavers valencians més obtusos tenen clara la unitat de la llengua. Record una vegada, a l’IES Sa Blanca Dona, una discussió entre un pare (valencià blaver) i un professor (valencià diguem-ne catalanista) sobre la qüestió de la unitat de la llengua. En intentar mediar entre els dos un orientador educatiu madrileny, el blaver el va replicar immediatament: «Usted no se meta, que viene de otro lugar y no entiende nuestras trifulcas». Voleu més cant a la unitat lingüística?
A les illes Balears, de manera prou generalitzada, la cosa resulta d’allò més evident: fixem-nos, senzillament, en qui consideram foraster. En la consideració de forasteria, la llengua resulta essencial. Independentment de si consideram que l’eivissenc o el mallorquí són ‘català’, distingim clarament entre catalans, valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers... i forasters. I l’element de distinció pràcticament únic és la llengua (no el naixement, indetectable en principi, ni d’altres elements entre els quals hi podem incloure el color de la pell; «si no fos perquè parlau mallorquí, diria que sou negre», li digué una vegada un cambrer a Guillem d’Efak).
Sí que continuen actius, emperò, els que volen que pensem que catalans, valencians, illencs parlam llengües diferents. I això denuncia clarament el Consell de Formentera en el seu acord del Ple de 25 de novembre de l’any passat. Denuncia, per exemple, que l’advocacia de l’Estat s’aferri a la denominació ‘valencià’ per considerar que ‘valencià’ i ‘català’ no són la mateixa llengua. O que hi hagi webs de ministeris del govern espanyol que tenen una doble versió català-valencià, com si fossin dues llengües diferents. Diu l’acord: «Diverses pàgines web d’organismes oficials com ministeris i d’altres ens estatals, ofereixen opcions lingüístiques de català i valencià separadament -com si fossin llengües diferents-. Això suposa no només una despesa addicional supèrflua, sinó també un dany cultural injustificat». Aquesta oferta en les pàgines webs de determinats ministeris només pot respondre a la mala fe, a la voluntat de disgregar allò que és unit. Amb la intenció, més que evident, d’afeblir la nostra comunitat lingüistica.
L’acord del ple del Consell de Formentera, així mateix, advoca perquè totes les institucions de l’àrea lingüistica catalana es coordinin i formin part, per exemple, de l’Institut Ramon Llull. «Els centres culturals i acadèmics de referència, com l’Institut Ramon Llull, haurien de poder comptar amb la participació de tots els governs de les comunitats autònomes on el català és llengua oficial, quelcom que avui no és possible pel temor que això pugui generar falses polèmiques a propòsit de la unitat de la llengua». Què hi fa, la Generalitat valenciana, fora de l’organisme que serveix per promoure la nostra llengua i la nostra cultura a nivell internacional? No hi haurien de contribuir, també, d’alguna manera, els governs de les comunitats autònomes on el català és llengua minoritària, com Múrcia o l’Aragó?
L’acord incideix en una altra qüestió fonamental: la reciprocitat de recepció dels mitjans audiovisuals. Sembla elemental que TV3 s’hauria de poder veure al País Valencià sense cap entrebanc, igual que À Punt o IB3 s’haurien de poder sintonitzar amb tota normalitat arreu del territori lingüistic. Totes les televisions públiques en la nostra llengua haurien de ser accessibles, sense cap tipus d’entrebanc, a tot el territori lingüístic. Televisió sense fronteres, que diuen a Europa.
El Consell de Formentera, amb aquest acord de ple, dona exemple d’allò que totes les institucions haurien de tenir plenament assumit. Per això, l’acord ha estat enviat a governs i parlaments de les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià, l’Aragó, Múrcia i el Regne d’Espanya.
