Quan es va encarregar a Josep Borrell la diplomàcia europea, ja vàrem veure venir que les coses, a la Unió Europea, en política exterior, encara li podien anar més a mal borràs. El jacobinisme estatista de Borrell quadra més amb l’etapa de construcció de les nacions estat (segles XVIII i XIX) que no amb les polítiques que necessita l’articulació europea al segle XXI. El rellotge de la Història, per a alguns, ha quedat anquilosat en alguna etapa del passat i els costa molt desfer-se’n. El problema, si ostenten un càrrec tan important com el del segurenc, és que poden arrossegar darrere un projecte tan interessant com el de la construcció de l’Europa política.
L’episodi de la visita a Rússia de l’alt representant de la Unió Europea, difícilment podia ser més penós. Borrell anava a Rússia una mica pel seu compte, sense haver consultat gaire el parer de les diferents diplomàcies dels estats membres de la Unió, convençut que amb la seua habilitat i les seues capacitats diplomàtiques podria fer un pas endavant en les relacions UE-Rússia. D’acord amb els valors compartits dins la Unió Europea, va trobar que havia de defensar la llibertat de l’opositor Alexei Navalni, perseguit per la «justícia» russa. Fins aquí, res que no puguem compartir. I qualsevol alt càrrec europeu ho hauria pogut defensar sense cap problema si no hagués tengut els peus de fang. No hauria set el mateix que ho defensàs Charles Michel, o Ursula von den Leyen. El fet que el Regne d’Espanya formi part de la Unió Europea també els hauria posat una mica en la diana. Però no tan descaradament com si posava Borrell, que a més de representar la Unió Europea té un DNI que diu que és espanyol.
Borrell ho va deixar tot ben preparat perquè el minister d’Afers Exteriors de la Federació Russa, Serguei Viktoróvitx Lavrov, l’hi rematàs sense cap problema. Li va dir que com podia demanar-li la llibertat de Navalni si a Espanya hi ha presos polítics, persones que estan empresonades perquè han promogut un referèndum, «opositors» en la terminologia europea al «règim» espanyol. Lavrov va usar desacomplexadament els presos polítics catalans per espolsar-se la demanda de llibertat de Navalni i de respecte als drets humans a Rússia. Va reforçar el seu argument recordant-li a Josep Borrell que la justícia belga, la britànica, la suïssa i fins i tot l’alemanya havien dit tot el que havien dit de la justícia espanyola («mentre nosaltres hem callat per respecte», hi va afegir). El va sabatejar tan alegrement que Josep Borrell ni tan sols va tenir esma per fer-hi una rèplica florentina. La cara, emperò, ja ho pagava.
Una cara de pomes agres com la que feia dimarts passat quan l’eurodiputat de Junts per Europa Carles Puigdemont, en el debat sobre el fiasco de visita de Borrell a Rússia, li va recordar que l’actuació de la justícia espanyola constitueix un llast per al conjunt de la Unió Europea, que no pot demanar respecte als drets humans i a l’Estat de dret enlloc del planeta si no comença per endreçar-ho dins les seues pròpies fronteres. L’expresident de la Generalitat de Catalunya ja ho havia escrit en un llibre sobre la Unió Europea i les seues febleses, just al principi del seu exili a Waterloo. No va ser, emperò, Puigdemont el més dur contra Borrell. El va superar la brillant Asita Kanko, eurodiputada de la Nova Aliança Flamenca, que el va sabatejar a plaer. I, juntament amb ells dos, Borrell va haver d’entomar les crítiques de diputats dels Verds-ALE, del Grup Liberal, de l’Esquerra Unitària Europea, del Partit Popular Europeu i, ai las!, també, i no de les menors, des de les files del Partit Socialista Europeu. Borrell va aconseguir que la petició de dimissió, després del fiasco de la visita a Moscou, comptàs amb suport de diputats de tots els grups polítics del Parlament Europeu. Cosa que, us ho puc assegurar, resulta d’allò més difícil.
La Unió Europea compta amb una feblesa de primer ordre, que no pot defugir si vol tenir un paper mínimament digne a l’esfera internacional. Es tracta, naturalment, de tres o quatre sistemes judicials que s’haurien de reformar de manera dràstica. Immediatament. No em referesc només a la Justícia espanyola (on un Consell General del Poder Judicial que s’hauria d’haver renovat fa més de dos anys continua fent i desfent com si encara pogués actuar legítimament), sinó també a la polonesa, a l’hongaresa i, en bona part, també a la romanesa. A Bulgària, per exemple, com que varen haver de fer net en accedir a la Unió Europea, tenen un sistema que es veu que ja és prou més homologable, des del punt de vista democràtic. Ni a Romania ni a Polònia ni a Hongria, emperò, no hi ha presos polítics tan destacats com al Regne d’Espanya. I, mentre la Unió Europea no ho solucioni, no podrà anar donant cap tipus de lliçó, ni fent cap tipus de pressió, a favor de la democràcia ni a favor dels drets humans enlloc del món.
