Qualsevol societat sana accepta l'autocrítica, i la pràctica de l'humor sobre ella mateixa. Una societat que no sap enriure-se'n d'ella mateixa pateix algun tipus de patologia col·lectiva que no li pot causar cap tipus de benefici. Una societat que no sap practicar l'autocrítica no es troba gaire preparada per a la democràcia.
Sense pretendre practicar una mena d'autocrítica maoista, d'obligat compliment, davant l'assemblea que sempre et jutja, voldria fer algunes consideracions sobre el que consider que ha de poder practicar amb tota normalitat una societat oberta, confiada i amb capacitat de projecció de futur. La crítica d'aquells que ens fan la vida impossible (o, com a mínim, més difícil) no ha d'impedir que puguem criticar-nos també a nosaltres mateixos.
En reflexionar sobre aquesta qüestió em ve al cap una escena fantàstica del film 'Trainspotting', del 1996, dirigit per Danny Boyle i basat en una novel·la del mateix títol publicada per Irvine Welsh. Un grup d'al·lots escocesos, tots ells enfangats en el món de la drogaddicció, un bon dia decideixen, moguts per una mena de monitor que intenta treure'ls del seu entorn malsà, anar a fer una excursió al Ben Nevis (o, com es diria en gaèlic escocès, Beinn Nibheis), la muntanya més alta d'Escòcia. El pic es troba situat no gaire lluny de la població d'An Gearsdan (o, com diuen en anglès, Fort William). També és la muntanya més alta de tota la Gran Bretanya, per cert. Un lloc molt adequat per a l'excursionisme, en plena natura. Quan comencen les primeres bardes, el grup de jóvens ben aviat comencen a blastomar i a tirar pestes de tota casta i condició, fins que decideixen no continuar pujant. El físic no els dona per més. Llavors s'aturen i es posen a reflexionar. Un d'ells la clava: «Els anglesos són els més esguerrats del món, els més desgraciats, els més imbècils. Però els escocesos estam dominats pels anglesos. De manera que els escocesos som els més esguerrats, desgraciats i imbècils». Els altres se'l queden mirant, una mica estupefactes. I aquí s'acaba l'escena.
La reflexió en plena ressaca que acabam d'exposar ens pot dur a algunes reflexions sobre nosaltres mateixos i determinats handicaps imposats per la nostra condició de nació sotmesa. Els ciutadans de les nacions sense estat (sotmesa vol dir això, ni més ni manco) solem patir algunes síndromes col·lectives, com ara la tendència al plany i a la queixa, i un pessimisme de vegades fins i tot narcisista. Per exemple, ens queixam de la situació en què es troba la nostra llengua. Però perdem de vista que el fet que no hi hagi cap altra comunitat lingüística amb nou milions de parlants, a Europa, que no compti amb estat propi no demostra precisament cap tipus de mèrit per part nostra, sinó ben al contrari. Si les petites Dinamarca, Estònia, Lituània, Eslovènia, Islàndia o Malta tenen la capacitat de preservar les seues llengües i les seues cultures i de projectar-les vers el futur (malgrat haver estat dominades per Rússia, Sèrbia o l'Imperi Britànic), més ho hauríem de poder fer els Països Catalans, amb dotze milions i mig d'habitants, ciutadans europeus conscients i lliures (suposadament), amb divuit universitats i centres d'investigació de primer nivell, capitals com Barcelona i València i empreses de tecnologia punta. Hem de ser autocrítics per poder arribar a entendre per què no hem aconseguit que el català sigui, als nostres països, com el danès a Dinamarca, el lituà a Lituània o l'eslovè a Eslovènia.
La manca de poder polític que patim a les Illes Balears, l'hem d'atribuir tota al poderosíssim, potentíssim i ben organitzadíssim Estat espanyol o també hi compta una mica la desídia, la peresa, la ganduleria, la imperícia i l'estultícia de la societat del nostre país? No tenim capacitat ni per comprar a Pfizer els vaccins que ens facin falta, mentre batem rècords de contagis i tensam el nostre sistema sanitari al màxim, i ens hem d'acontentar culpant-ne el totpoderosíssim Estat espanyol? Tan poqueta cosa som, que no li podem fer front i actuar, posem per cas, com el land més petit de la República federal d'Alemanya?
En una etapa com l'actual, la salut pública hauria de constituir una raó suficient per mirar de desempallegar-nos dels nostres hàndicaps històrics. El nostre govern, tenint competències exclusives en matèria de salut, hauria de poder anar pel món negociant tot allò que fes falta per donar resposta a les necessitats de la nostra societat. Sense cap tipus d'interferència exterior que ho pogués entrebancar. Certament, el poder polític corromp. En això hem de donar tota la raó als anarquistes. Però, sia'm permès l'incís, probablement la manca de poder polític corrom encara més. En uns nivells de corrupció diferents dels que s'entenen més habitualment.
Perquè no poder respondre davant la pandèmia, trobar-nos mancats de recursos públics o arraconar la nostra llengua i la nostra cultura també constitueixen formes de corrupció. Si més no moral, espiritual.
