Una de les persones que ens ha deixat l'any 2020 ha estat qui fou primer ministre d'Andorra, Òscar Ribas. Ribas ha de passar a la Història dels Països Catalans per diverses raons. N'esmentaré una de política i una altra de lingüística. La política resulta ben elemental: amb ell com a primer ministre d'Andorra, aquest estat pirinenc va passar a formar part com a membre de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides. El mes de juliol de 1993, el Principat d'Andorra esdevenia el 184è estat membre de l'ONU. El 28 de juliol, Òscar Ribas i Reig, primer ministre d'Andorra, feia el primer discurs davant l'Assemblea General de l'ONU.
La segona raó, ja ho he esmentat, és de caire lingüístic. A partir del juliol de 1993, a l'Assemblea General de l'ONU s'hi ha parlat català. La nostra llengua nacional, proscrita de les cambres legislatives espanyoles, dels parlaments d'Aragó i de Múrcia (on hi ha territori catalanoparlant), de l'Assemblea Nacional francesa i de les institucions de la Unió Europea, és present de manera regular a l'Assemblea General de l'ONU, perquè hi és oficial, en tant que llengua oficial d'un dels estats membres. Ja hem apuntat alguna vegada que perquè el català fos oficial a les institucions europees bastaria que hi entràs el Principat d'Andorra. Una petita vall pirinenca trauria molts maldecaps institucionals a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. La petita Andorra solucionaria problemes de representació institucional que no hem pogut solucionar els dotze milions i mig de ciutadans de la Catalanofonia. Andorra ens mostra, d'una manera claríssima, la utilitat de comptar amb un estat independent, especialment quan tota la resta dels territoris tenim els estats en contra.
Quan Andorra va entrar a l'ONU, aquell gloriós juliol de 1993, s'hauria pogut desentendre completament de la resta de territoris de parla catalana, hauria pogut prescindir absolutament de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, ens hauria pogut oblidar. I ningú no li n'hauria pogut retreure res. Som nosaltres, els culpables de no ser independents. I ells tenen la virtut i el mèrit de ser-ho, encara que siguin menys habitants que els que vivim a l'illa d'Eivissa. Però Òscar Ribas no ho va fer. Ens va tenir en compte. D'alguna manera, tots nosaltres vàrem ser presents en aquella incorporació d'Andorra a l'ONU. Referint-se al Principat, Ribas va afirmar que «hem estat sempre un país d'acollida i una vall oberta a tothom que hi ha vingut», al mateix temps que va fer una defensa de la identitat pròpia: «És precisament des de la nostra identitat que volem l'aportació de la nostra personalitat col·lectiva. Perquè identitat i universalitat són perfectament compatibles i juntes constitueixen la sòlida base de l'intercanvi de cultures, fonament necessari per bastir un món de pau i llibertat. És per això que, per obrir-se a la projecció exterior convé donar primer cohesió a la pròpia identitat». En una època en què la identitat es troba tan denostada, tan atacada pels identitaristes furibunds (partidaris de la identitat banal, la que és omnipresent però mai no es reivindica a si mateixa), convé recordar les defenses serioses de la identitat, com la que va fer el primer ministre d'Andorra.
Ribas va defensar també el cosmopolitisme, no des del provincianisme sinó des de la raó: «També tenim clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolites i políglots, però també que per ser cal aprofundir en les pròpies arrels». I, a partir d'aquí, va ser la veu que ha arribat a més mandataris del món sencer en defensa de la nostra llengua i la nostra cultura: «I les nostres (arrels) són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la qual es parla des de Fraga -a l'Aragó- fins a Maó -a l'illa balear de Menorca- i des de Salses -al Rosselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat». En els confins de la llengua, Ribas va deixar fora l'Alguer (a Sardenya), que va substituir per Menorca. Però tota la resta va resultar absolutament impecable. I va tenir impacte mundial. El 28 de juliol de 1993 la notícia sobre la llengua catalana i sobre la cultura que vehicula va ser més universal que mai, va entrar per la porta gran a l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides, de la mà d'Òscar Ribas i Reig.
Certament, no era la primera vegada que hom feia referència a la llengua catalana davant l'ONU. El dia 24 d'octubre de 1971 Pau Casals hi havia pronunciat el seu conegudíssim discurs sobre Catalunya, abans de fer-hi un concert. El discurs, molt didàctic, memorable, va ser fet en anglès i en un acte no oficial. Però en fou notícia segurament a un nivell de difusió encara més gran que el discurs de Ribas. Però el discurs del primer ministre d'Andorra tenia un caràcter institucional que el fa únic. Pens que està bé recordar-ho, des del sud de la Catalanofonia, o de la Commonwealth mediterrània, o com se li vulgui dir, tot recordant també que Òscar Ribas ens va deixar el dia 18 de desembre de 2020.
