Una de les vergonyes de la crisi de la covid a Espanya és que l'Estat no injecta diners a les empreses i autònoms als que obliga a tancar, o ho fa en una mesura molt menor a altres països. Per exemple, Alemanya es posa com a exemple de país que dona molt més suport a les empreses, i es veu com ha compensat el tancament d'empreses i autònoms, amb transferències generoses que contribueixen a aguantar millor el cop i suportar els tancaments necessaris per lluitar contra el virus. La primera reacció seria dir que Espanya no és Alemanya. Però per filar més prim, podríem afegir que l'estructura empresarial alemanya és molt més potent, el gruix de la seua indústria, la productivitat i la innovació. Quanta gent no té electrodomèstics alemanys a la cuina o condueix un cotxe alemany? I una altra cosa, quan el govern federal alemany, o els governs dels Länder, donen subsidis a les empreses en funció de la seua facturació, estan bastant segurs que la facturació és real, o bastant més real que a Espanya. Alemanya o altres països del centre i el nord d'Europa tenen una pressió fiscal més alta i un frau fiscal més baix que Espanya. I aquests països tenen estats més capaços i més eficients, que és l'altra cara de la moneda.
Fa temps que està clar que les empreses no es deuen només als seus accionistes (shareholders en anglès) sinó que han de respondre també davant el seu entorn d'implicats, el que en anglès es diu stakeholders, que són, no només els propietaris, sinó també els clients, els treballadors i les comunitats en les quals les empreses operen. Una implicació bàsica amb l'entorn és tributar, pagar els impostos que toquen. Les empreses que no paguen impostos perjudiquen la resta de la societat al restar uns recursos necessaris per finançar els serveis públics.
La realitat és que, es digui el que es digui, en general les empreses paguen pocs impostos. El frau de l'IVA a la Unió Europea té proporcions que fan por. L'impost de societats està ple de forats per on s'escapa recaptació. Una part de les deduccions impositives són lògiques i desitjables, per exemple per inversió de les empreses en recerca, desenvolupament i innovació. De fet, hi hauria d'haver més incentius fiscals per afavorir les donacions privades en aquestes temes i en inversions culturals i artístiques. Però altres maneres de rebaixar la factura impositiva no són així, no tenen cap justificació en termes de beneficis per a la societat. Són només tripijocs comptables, enginyeria financera, confusió entre els actius de les empreses i dels seus propietaris, etc.
Per exemple, un cas del que s'ha parlat molt últimament és la tributació de les grans empreses tecnològiques. Aquestes empreses operen a tot el món, però mitjançant un sistema de preus de transferència entre les diferents filials i divisions acaben no pagant impostos pràcticament en lloc. Es dona la paradoxa que algunes de les plataformes que més beneficiades han sortit de la pandèmia, no contribueixen a les hisendes públiques dels països en els que venen els seus bens i serveis. La polarització entre el greuge de les empreses que han de tancar i els treballadors que perden la seva feina i els guanys del les empreses que augmenten vendes i beneficis s'accentua i crea el brou ideal per alimentar el populisme i el ressentiment.
A vegades es parla de paradisos fiscals, però la cosa és bastant més complicada. De paradisos fiscals, l'Ocde ja no en reconeix cap i la Unió Europea només una dotzena. La clau de la pèrdua de tributació està més en 'l'optimització fiscal' que alguns països ofereixen a les grans fortunes o a les multinacionals. Andorra o Luxemburg o Suïssa són exemples d'aquest tipus de país, no paradisos fiscals de la llista. Cada país té dret a fixar els seus impostos, però en un món integrat, la resta de països tenen dret a respondre-hi amb mesures comercials. Un dels reptes de la presidència de Biden és afrontar aquests temes en el marc del G-20.
Una vegada m'explicaren una història que vaig pensar que era tan bona que devia ser veritat, perquè si no, l'inventor hauria d'escriure novel·les. Diu que un empresari eivissenc viatjava un parell de vegades l'any a Barcelona amb l'amant. Venien carregats de bosses de bitllets (d'aquells liles de 5.000 pessetes) que després portaven a Andorra en cotxe. Es veu que, en arribar a l'hotel de Barcelona, obrien les bosses dalt el llit, escampaven el contingut i fornicaven dalt els bitllets. No se en quin estat arribaven els bitllets a Andorra, però és igual, perquè com diu el refrany català: «Diners, vinguin com vinguin, sempre venen bé» o, com diu el refrany castellà: «Aunque venga de manos asquerosas, el dinero siempre huele a rosas».
En fi, la gran majoria de contribuents paga els seus impostos automàticament i no te cap fortuna a amagar. Que els que paguen tolerin els que s'escapen és una paradoxa, una de tantes, de les societats contemporànies. Per a la resta, és just pagar impostos i queixar-se de no rebre ajuts de l'Estat quan les coses van malament. Però no pagar primer i queixar-se després és incoherent.
@joanribastur
