El nacionalisme espanyol és tan rabiós, està tan fora corda, ha embogit tant, se sent tan insegur, es troba tan forassenyat que necessita manifestar-se fins i tot allà on el mínim de bon gust, la mínima decència, el mínim de sensibilitat, la justa raó mai de la vida no li permetria de colar-s'hi. Faig aquesta reflexió pensant en una bona notícia que ens ha acompanyat durant el que portam de festes de Nadal. En un Nadal tan estrany, tan poc habitual, tan sacsejat en les nostres vides i en les nostres consciències. La bona notícia, òbviament, és que la Humanitat ha trobat un vaccí (vacuna, en la curiosa forma acastellanada que el català ha adoptat de manera gairebé general) contra la covid-19. Bé, per ser més exactes, ens hauríem de referir a alguns vaccins. Perquè no n'hi ha només un. Però tots han quallat aproximadament al mateix temps. Per primera vegada en la Història, com deia el professor Sala-i-Martín, tota la Humanitat (almanco tota la comunitat científica mundial) s'ha posat a treballar conjuntament, cooperativament, en un objectiu comú: aconseguir remei contra els estralls causats pel coronavirus. I tot apunta que hi comença a haver llum al final del túnel, que, malgrat les xifres tan preocupants d'aquestes darreres setmanes, ens en començarem a anar sortint.
L'esforç ha estat titànic. L'actuació ha estat ràpida. Diuen que, en determinats camps de la biomedicina, s'ha avançat més durant aquest any que no s'havia fet en una dècada sencera. La Humanitat està acostumada als reptes, i el món globalitzat permet posar-los en comú, i fer pinya per aconseguir objectius que, de vegades, fins i tot semblen inabastables. L'esforç esmerçat i, esperem-ho, els resultats obtinguts, ens han de retornar grans dosis d'esperança. Junts -però tots junts, no partits per fronteres ni d'altres galindaines- podem aconseguir coses extraordinàries. L'esforç humà, assortadament, encara no coneix límits. Milers de cervells coordinats en un esforç comú, en una tasca compartida, tenen una potència que pens que no podem arribar a mesurar.
Entre nosaltres, la vacuna que s'ha començat a posar és la de la farmacèutica Pfizer. Té una història interessant, perquè mostra on es pot arribar, a la nostra vella Europa i a la jove Amèrica, amb l'esforç, la intel·ligència i la tenacitat, per molt que hi siguis un immigrat procedent de la part més deprimida de Turquia. Ja he dit que no es tracta de l'única vacuna que es posarà, però sí que és la primera que s'ha acabat distribuint dins els límits actuals de la Unió Europea.
Des del meu punt de vista, la primera sorpresa, interferència indiscurible del nacionalisme, ha estat com se n'ha distribuït el primer contingent. El vaccí procedia dels laboratoris alemanys i venia via capital d'Europa. La manera més ràpida d'arribar de Brussel·les a Eivissa, posem per cas, és a través d'un vol directe. Quan no som en plena pandèmia, durant bona part de l'any, hi ha vol directe entre es Codolar (Eivissa) i Charleroi (segon aeroport de la capital d'Europa). Suposem que a Eivissa som prou poquets perquè no meresqui la pena fletar un avió especial des de la capital fins a ca nostra. Idò! Tenim un gran aeroport a mitja hora de vol. Em resferesc, naturalment, a l'aeroport de Çon (Son, en la variant modernitzada) Sant Joan, a Palma. El camí més lògic per fer venir dosis del vaccí de Pfizer hauria set Brussel·les-Eivissa. Si, per la pandèmia i tot plegat, aquest no era el bo, el natural hauria set Brussel·les-Palma. Com al País Basc hi hauria d'haver arribar amb vol directe Brussel·les-Bilbao, a Galícia Brussel·les-Santiago de Compostel·la o a Castella Brussel·les-Madrid.
Quin camí varen fer, emperò, les dosis? Imaginem-lo, perquè ningú no l'ha acabat d'explicar clarament. El centre de distribució del vaccí per a tot el regne d'Espanya ha ha estat inicialment a Guadalajara. Devia fer, per tant, el recorregut Brussel·les-Madrid-Guadalajara? I, per arribar a Eivissa, Brussel·les-Madrid-Guadalajara-Torrejón de Ardoz (aquesta dada sí que la sabem!)-Palma-Eivissa? No està malament, tenint en compte que cal estalviar combustible i no contaminar massa l'atmosfera!
L'esforç mèdic ha estat un esforç de la Humanitat, de la comunitat científica internacional. Allò que ha resultat efectiu han set els clústers de científics, els instituts d'investigació, les universitats, i no els estats, que no hi han pintat una mona. La comunitat científica ha operat per sobre de fronteres i de banderes, de manera coordinada i, segons sembla, eficient. He vist les caixes amb l'elixir desitjat que distribuïen a devers una dotzena i mitja d'estats europeus. No hi ha banderes. Només etiquetes. A la llunyana Xipre, hi apareix la bandera europea. Potser per recordar que formen part d'Europa, i tantes vegades s'oblida. Només a un estat membre de la Unió Europea (i no són les populistes Polònia o Hongria ni les ufanoses França o Alemanya), les caixes del vaccí porten bandera. Feim una aposta sobre quin és? Fa falta?
Ni quan l'esforç de la comunitat científica internacional permet d'arribar a un èxit com el que comentam, el nacionalisme espanyol no pot esdevenir discret. I això que el remei procedeix del cor del nostre continent. Bella metàfora que pot donar pistes sobre què representa el futur i què s'ancora, de manera ofegadora, en el passat.
