Ahir, en acabar la classe em vaig acomiadar dels meus estudiants d'Economia i Globalització i vàrem quedar que ens retrobarem dilluns que ve a la una al Collaborate, l'eina amb què fem les classes online, jo a casa davant la pantalla del meu ordinador i ells a ca seua amb el seu. En principi ens tanquen per a 15 dies, però com que l'altra vegada que havíem passat a l'ensenyament online per una setmana va acabar sent per tres mesos, haurem d'esperar abans de saber com anirà aquesta vegada. Tornem a casa, i segurament hi hem de tornar, i mirarem de fer-ho tan bé com puguem, però és veritat que el problema no és a les aules, sinó en la interacció dels estudiants fora de les aules (què dir de les festes on acaben infectats centenars d'angelets) i en la mobilitat social en general, sobretot en el transport públic i als espais tancats. I és veritat també que ja fa mesos que grans universitats angleses i americanes varen decidir passar el tot curs 20-21 a ensenyament totalment on-line.
Ens vam passar bona part de la primavera i l'estiu parlant de la 'segona onada' i resulta que ja la tenim aquí, de fet haurà arribat abans l'onada que el fred. O no, potser 'segona onada' és un eufemisme com 'nova normalitat' (o és nova o és normalitat, però les dues a la vegada o és un oxímoron o un joc de paraules). Els epidemiòlegs, quan ho sàpiguen, ens diran la magnitud de la segona onada i la posaran en relació amb la primera. Ahir, el doctor Antoni Trilla explicava que segurament s'han de multiplicar per nou o per deu les xifres de la primera onada per tenir una estimació del volum d'infectats. Els epidemiòlegs per tant ens ho aclariran, però a nivell social, de la gent del carrer potser estam davant un cas de dissonància cognitiva, d'incapacitat d'entendre què vol dir que el què està passant, i de xoc o incompatibilitat entre el comportament individual i les seues creences o pensaments.
I si no fos la segona onada, sinó que estàssim encara en la primera, i el que ha sét un miratge, forçat en part per la gana o la necessitat de sortir, va ser l'estiu? Es pot discutir si s'havia d'obrir o no a primers d'estiu per relaxar la tensió social i per mirar de salvar el què es pogués de la temporada turística, però sembla clar que es va obrir malament. L'altre dia li explicava a un economista americà que parlava del nostre avantatge comparatiu en turisme que havien pogut venir a les Illes abans els turistes que jo des de Barcelona a visitar ma mare. Això és una anècdota, però serveix per fer veure com vàrem obrir. De la mateixa manera que a nivell social va preocupar molt més obrir els bars i restaurants que les escoles. Per no parlar d'eufemismes com 'corredors segurs', quan el que més segur és arrencar a córrer en sentir segons què. Sense tests massius, en pujar i/o baixar dels avions o vaixells, i aïllaments dels afectats, la cosa té molt mal agafador.
Tornant a la dissonància cognitiva, que la gent del carrer no acabem d'entendre les coses entra dins del que es pot comprendre, perquè la gent no té tota la informació ni pot entendre els aspectes més tècnics, complicats, de les coses. Però els responsables polítics no tenen perdó, perquè tenen informació i tenen assessors que els tenen informats. Aquesta setmana el món ha estat pendent de la infecció i desinfecció per covid-19 del president Trump, un individu que es supera cada dia a ell mateix i que és el president de la potència més important del món. D'aquí menys d'un mes hi ha eleccions a Estats Units i si torna a guanyar Trump la desfeta al món (a l'economia, a la diplomàcia, al sistema multilateral, etc.) es pot consolidar amb quatre anys més de desgavell. I no es pot descartar perquè un dels trets d'un mon inestable i insegur és la temptació de l'home fort, del mascle alfa (Trump, Bolsonaro, etc.). Hi ha dues explicacions de l'ascens dels populismes, una d'econòmica i una de sociològica o cultural i ara mateix la situació es de tempesta perfecta en tots els àmbits.
A Espanya ara mateix es viu un autèntic festival de despropòsits respecte la gestió de la crisi sanitària i econòmica. L'exemple més nítid, l'epifenomen, és la Comunitat de Madrid que s'oposa a prendre mesures contundents, tot i que les xifres de Madrid són de les pitjors de tot Europa.
A França acaben de decretar toc de queda, de nou de la nit a sis del matí, per a quatre setmanes, com en situació de guerra. I a França, com a Catalunya, s'han tancat els bars i cafeteries. Són mesures dramàtiques, que fan molt mal als sectors afectats, sectors ja molt castigats. Seria interessant pensar per un moment el Govern decretant toc de queda a Madrid.
La guerra política fa pensar que la recuperació sanitària i econòmica té mal pronòstic, bàsicament perquè els fons europeus s'han de pactar d'alguna manera. Les mesures econòmiques i socials s'han de pactar. Els diners son públics i hi estan implicats diverses administracions i diversos partits. Fa feredat que ni en una situació tan dramàtica siguin capaços de deixar-se de barallar.
@joanribastur
