Aquests dies es sent molt l'expressió «moment coiot» per referir-se a l'estat de l'economia. No se si recorden els dibuixos animats del coiot i el correcamins. El coiot (Willy E. Coyote) persegueix, sense treva ni descans, el correcamins (bip bip) pels deserts del Sud-oest d'Estats Units, però sempre acaba malament. El correcamins s'escapa i hi ha un moment en el qual el coiot queda suspès a l'aire, just abans d'estimbar-se. Aquí i ara el coiot serveix com a metàfora del moment actual de l'economia. Des del primer trimestre d'enguany les dades són molt dolentes, de fet són les més dolentes que havíem vist mai en un període tan curt. Les economies de tot el món ja han caigut molt, però encara estan suspeses a l'aire esperant a veure si s'estimben del tot o si es pot amortir una mica la patacada. El moment és molt incert i no hi ha manera de que no ho sigui mentre no es trobi un tractament i una vacuna pel Covid-19 i es puguin aplicar de manera generalitzada. Mentrestant només hi ha i hi haurà pedaços.
A Espanya, el que aguanta el coiot a l'aire, o almenys impedeix calibrar la magnitud de la castanya, és una combinació de factors. En primer lloc els ERTO, que estan 'maquillant' les dades del mercat de treball. Tot indica que sumant els treballadors en ERTO als aturats la taxa d'atur a Espanya tornaria a estar per sobre del 20% per quarta vegada els últims 40 anys. Si hi ha un element que indica la disfuncionalitat del model productiu espanyol és sobretot aquest, un mercat de treball ciclotímic i que quan arriba una recessió destrueix llocs de treball (sobretot en feines precàries i mal pagades) a un ritme vertiginós. Un segon factor són els tipus d'interès del Banc Central Europeu, extremadament baixos (zero de fet) des de fa anys i que treuen pressió al deute, en particular al deute públic, amb uns dèficits que tornen a estar disparats. La Unió Europea també hi ajudarà, però encara no forma part de l'equació que comentam, perquè els fons europeus han de venir, però tardaran una mica i s'ha de determinar a quins sectors i com s'aplicaran.
Encara no hi ha una avaluació prou ferma de les suspensions de pagaments i els tancaments d'empreses. Tot fa pensar que la mortalitat empresarial d'aquesta crisi serà molt elevada, sobretot en petites i mitjanes empreses dels sectors més afectats, però encara falten dades. I aquí es creuen dos elements que condicionen la resposta de política econòmica. Per una banda, hi ha les empreses que estan congelades, esperant la represa i es podran 'descongelar' quan tornin les condicions normals. Però hi ha empreses que no està clar que puguin reprendre els seus models de negoci si els canvis de l'entorn plantegen un escenari molt diferent. Compte, perquè les polítiques públiques en un i altre cas són molt diferents. Hi ha el màxim interès a salvar totes les empreses que siguin viables i que són desitjables des del punt de vista social, però no té sentit dedicar recursos públics escassos a mantenir artificialment activitats que acabaran desapareixent de totes maneres i que són incompatibles amb un canvi de model productiu cap a una economia més sostenible, més productiva i més resilient.
Que mentres no es solucioni el tema sanitari amb tractament i vacunes només hi hagi pedaços no vol dir que els pedaços no es puguin posar bé o malament. I a la vista de l'evolució del nombre d'infectats des de l'estiu cap aquí sembla clar que algun pedaç s'està posant malament. Hom pot argumentar que la primera onada va agafar per sorpresa, tot i que els sistemes de vigilància epidemiològica haurien hagut d'anticipar alguna cosa, si era a Xina, si ja era a Itàlia, si... Encara que s'accepti que els efectes tan greus de la primera onada es puguin mirar de justificar per la sorpresa i dificultat de fer front a quelcom que estava fora del radar de cap govern, el que és molt més mal d'entendre, no ja de justificar, és la segona onada, la recaiguda en la que estem ara a mitjans de setembre i que no sabem com acabarà. Torna a haver-hi regions amb registres disparats i hi torna a haver confinaments, entre ells els de part de Vila i part de Sant Antoni. L'epicentre de la pandèmia ara mateix a nivell europeu és la comunitat de Madrid, amb més de 650 casos per cada cent mil habitants, però encara resistint-se a adoptar mesures contundents.
Està clar, hi ha països que ho han fet i que ho estan fent, millor que altres. I regions que ho estan fent millor que altres. Esbrinar perquè és una feina encara en procés, hi ha hipòtesis, però s'han de confirmar, ja s'anirà veient. Ara sembla evident que el primer desconfinament, al principi de l'estiu no es va fer bé. Però tampoc sembla que ara s'estigui fent ni prou ni prou bé. Willy E. Coyote utilitzava explosius i altres trampes comprades per correu a la casa ACME per mirar d'atrapar el correcamins. Les bombes li explotaven sempre a ell i així i tot tornava a comprar ACME. Sabrem ser més llestos que el coiot?
@joanribastur
