La setmana passada, la federació de penyes d'un club pràcticament centenari com el Rayo Vallecano, mostrava públicament la seva indignació i frontal oposició a què William Hill, multinacional de les apostes en línia, es convertís en un dels patrocinadors oficials de l'entitat. La presència del negoci del joc en l'esport d'elit ha assolit proporcions de plaga bíblica durant la darrera dècada: Samarretes oficials, insistents finestres emergents en qualsevol navegació per internet, coneguts locutors de ràdio que s'han convertit en la veu de la indústria del joc en les retransmissions esportives, cairons televisius, etc. Això sí, publicitat, d'una activitat que sovint desemboca en greus problemes de ludopatia (trastorn d'addicció reconegut per l'OMS que està esdevenint un autèntic problema de salut pública), sempre acompanyada de la cantarella sobre 'la moderació i la responsabilitat individual' (en canvi, hipòcritament, en el consum de psicotròpics, pareix que l'individuu no és capaç d'aquesta 'moderació i responsabilitat' que es dóna per descomptada en el joc). Així, adults i adolescents resten constantment exposats a una esmolada estratègia de màrqueting d'un negoci multimilionari que està provocant estralls demolidors en moltes llars de l'estat, amb una gran incidència entre les classes més desafavorides. Qui no coneix el drama familiar de la ludopatia a través de l'experiència pròpia, la d'un parent o la d'un amic?
L'aspecte més pervers de la comercialització de les apostes en línia -emparada per legislacions més o menys laxes arreu del món- és la descripció de l'activitat com una experiència sofisticada, glamurosa, íntima. «Aposta sense moure't del sofà de casa, amb el gintònic a l'altra mà», quan en realitat el que volen dir és «ja no cal que hagis de passar vergonya al bar llençant tota la teva nòmina dins la màquina.» Apel·len al petit Josef Ajram en cada un de nosaltres com una via immediata per guanyar sous i assolir tots els nostres desitjos materials. Ens vénen a dir que som brokers en potència quan en realitat l'únic que hem fet és descarregar l'app de la casa d'apostes de torn al costat de la de Tinder.
És en aquesta línia que, la setmana passada, la UD Ibiza presentava oficialment Betsson -multinacional sueca del ram- com a patrocinador oficial del club. I ho feia definint l'empresa d'apostes com «el company de viatge més cool». D'aquesta manera, l'equip que es fa dir hereu de la mítica Deportiva, seguirà lluint aquesta temporada el nom de Betsson a la seva samarreta, tal com ja va fer durant el darrer playoff d'ascens a Segona A. Cool, la paraula precisa, que entronca la imatge global d'Eivissa amb el llenguatge dels joves. Potser, arribats a aquest punt en què el darrer vestigi d'ètica és passat i refregat pel folre, la UD es podria plantejar altres idees de patrocini cool i innovadores. Per exemple, un canut fet amb un bitllet de 500 euros estampat sobre la samarreta i la llegenda «Vinga, prova-ho. Només una volta.». O plafons publicitaris a Can Misses amb el telèfon d'algun dealer potent d'aquestes acompanyants de luxe que tant diverteixen els nostres xeics àrabs en les seves bacanals pels Freus. No ho sé, només són idees.
No sorprèn que els actuals dirigents del club, que entenen el futbol com una oportunitat de negoci en la que invertir, facin tractes amb una indústria que causa misèria i patiment a tantes famílies treballadores d'aquest país, també a les Pitiüses, just en el moment en què prenem consciència de la magnitud de la crisi econòmica que ens caurà damunt i amb l'amenaça d'un hivern de vaques magres com no s'ha vist en dècades a Eivissa. No en va, recordem que aquest és un club que va ascendir a la categoria de bronze del futbol espanyol comprant una plaça vacant. Són les formes de petit Abramovich que, per desgràcia d'una manera local i arrelada de viure el futbol, es van estenent com a tudons en tota la geografia global de l'esport. Dotzenes de fitxatges cada any, entrenadors mediàtics que entren i surten, malestar en els altres equips de l'illa per la lògica expansiva del més ric del poble i les agressives pràctiques de captació de talent en el si del món tradicionalment tranquil del futbol formatiu local, etc. Són formes que, a mitjà termini, en comptes de crear afició i adeptes al nou projecte, genera antipatia i antagonismes. Ha passat abans a altres bandes.
El que sí sorprèn, en canvi, és que un ajuntament que es declara progressista, no qüestioni aquesta nova aliança entre el club més poderós de la ciutat i la indústria d'una activitat potencialment tan nociva com són les apostes. Ans al contrari, a l'alcalde Rafa Ruiz li agrada riure les gràcies del president de la UD, Amadeo Salvo, de qui en destacava públicament només fa uns dies la seva gran generositat. Recordeu el ciri que es va muntar amb el famós incident amb les cireres de Pachá en la prèvia del UD-Barça de la Copa del rei d'enguany? Com d'ofès se'n va mostrar Salvo, que va recórrer a la desqualificació perquè TV3 havia associat la UD Ibiza amb una, atenció, discoteca! El delicte va ser «suplantar», en to de broma, un escut creat fa quatre dies per un estudi de disseny gràfic pel logo de Pacha. Llavors, l'alcalde Rafa també va opinar que havia estat «de molt mal gust». Vaja, com si a Eivissa la gent hi vingués a fer trekking i no a sortir de festa tota la nit, un model que els prohoms de l'illa, als qui (aquests sí que no) ningú gosa alçar la veu, no s'han cansat de repetir que malgrat el desastre d'aquest estiu, no-es-toca. Els va ofendre que s'associés la UD amb les discoteques, però no tenen cap problema amb les apostes (home, Rafa, queda molt poc socialista cedir instal·lacions esportives municipals que paguen tots els contribuents, a un club-empresa que fomenta el joc amb els perills per la salut econòmica, física i mental de tanta gent que comporta aquesta activitat).
Com queda dit a la magnífica novel·la curta El Jugador de Fiódor Dostoievski, «una cosa és certa: que de cada cent en guanya un. Però això, a mi, què m'importa?». La tragèdia és aquesta, que de cada cent que jugaran a Betsson, només en guanyarà un. La resta hi perdrà. I sovint no només diners. Però això què importa als apòstols del futbol-negoci nouvinguts a Eivissa i als seus amics de l'ajuntament de Vila?
Aquí no tenim un club tan socialment únic com el Rayo, però, afortunadament, enfront l'esperit trumpista (« you're fired!») i l'arrogància de marcar paquet amb el bitlleter més gran, a Eivissa encara es poden viure autèntiques experiències de futbol local, com ha estat l'ascens del Sant Jordi per primer cop a tercera. Un club de poble, amb jugadors arrelats, que prima els valors i una formació integral en el seu futbol base i que aposta pel futbol femení. Només em queda tancar els ulls i pensar que el Sant Jordi diria no a Betsson.
Amunt Sant Jordi!
