Acab de llegir l'últim llibre de Carme Junyent (escrit a quatre mans amb la periodista Bel Zaballa Madrid), 'El futur del català depèn de tu', publicat per l'Editorial La Campana. En una llarga conversa, na Carme Junyent reflexiona sobre un aspecte que ha estudiat durant dècades, i en el qual deu ser una experta a nivell mundial: la mort de les llengües. Segons explica, la mort d'una llengua té tres fases, prou diferenciades: una primera fase en què s'estableix una situació de bilingüisme desigualitari. Una llengua nouvinguda al territori s'hi fa primordial, i la pròpia del territori (de les persones que hi habiten històricament, vull dir, perquè llavors no se'm venga amb allò que les llengües són de les persones, i bla, bla, bla) passa a ser subordinada. Aquesta primera fase pot durar segles. De fet, en la majoria dels casos, dura segles.

La segona fase mostra ja símptomes del que pot ser la fi d'una llengua. Es dona quan hi comença a haver gent, normalment cada vegada més, que parla en la llengua superposada als infants, independentment de quina siga la seua llengua d'origen. Aleshores s'entrebanca la transmissió intergerneracional. En aquest punt, hi ha la clau de la supervivència o de la desaparició de les llengües. Les llengües desapareixen perquè els pares no les parlen als fills. Així de senzill, així de cru. Quan comença a estroncar-se la transmissió intergeneracional ja es poden encendre totes les alarmes. I, finalment, la tercera fase es produeix quan la transmissió entre generacions s'acaba, i es van morint els últims parlants de la llengua en qüestió. Quan es moren els últims parlants, diu Carme Junyent, la llengua ja fa temps que és morta.

Un altre aspecte prou interessant que apunta la lingüista i professora de la Universitat de Barcelona és el del context en què una llengua pot entrar en decadència. Hi afirma, i ho ha repetit públicament diverses vegades, que «el bilingüisme mata i el multilingüisme salva». Dit d'una altra manera, que, en una situació de bilingüisme, el català tendria totes les de desaparèixer, a mitjà termini, però en una situació de multilingüisme té totes les de sobreviure. Posa com a exemple comparatiu els casos de Hawaii i de Vanuatu. Dos territoris amb llengua pròpia amenaçada, però amb situacions diferents. A Hawaii, en una situació de bilingüisme hawaiià-anglès, la llengua pròpia pràcticament ha desaparegut. Però a Vanuatu, on hi ha diverses llengües, també l'anglès, la llengua s'ha mantengut. L'única diferència clara entre Hawaii i Vanuatu és entre bilingüisme i multilingüisme. Avui, a les Illes Balears, hi ha devers un quinze per cent de la població que no parla com a primera llengua ni català, llengua pròpia del país, ni castellà, la llengua dominant superposada. Trob evident que, en un context on només hi hagués català i castellà, el català tendria totes les de residualitzar-se i, amb més o menys dècades, desaparèixer. Però entre nosaltres també tenim parlants de xinès, d'anglès, d'alemany, de wòlof, d'àrab, d'amazic, de romanès, de quítxua, de francès, de rus... El castellà no és, ni de bon tros, la llengua de tots els no catalanoparlants de les nostres illes (ni del País Valencià, ni de Catalunya).

El fet que el castellà sigui una llengua més entre les que no són la històrica de les nostres illes no ens ha de fer perdre de vista, emperò, que és, amb molta diferència, la que compta amb més parlants. Segons Junyent, perquè la llengua catalana asseguri el seu futur, necessita diversos factors: el primer, i més important de tots, és que els catalanoparlants ens mantenguem com a parlants de català, en totes les circumstàncies en què això sigui possible. Quantes vegades molts catalanoparlants, la majoria, no canvien de llengua davant algú que els entén perfectament només perquè té un accent estrany, o perquè pareix estranger, o perquè no el coneixem? Entrar en català a les converses i mantenir la llengua sempre que sigui possible constitueix el primer element bàsic per projectar la nostra llengua cap al futur. El segon és comptar amb la complicitat dels que no parlen la llengua. I, entre ells, amb la complicitat del grup més gran, els castellanoparlants. Aquesta complicitat pot tenir diverses gradacions. La complicitat més ferma és la d'aquelles persones que, tenint una llengua materna diferent del català aprenen la nostra llengua i la usen normalment, i fins i tot la transmeten als fills. Tots en coneixem exemples. La qüestió és que n'hi hagi quants més millor. Però també mostra complicitat la persona que, no parlant català, ens convida a seguir la conversa sense que canviem de llengua, perquè té interès a aprendre-la. Es tracta d'una complicitat que hem de valorar, perquè ens fa còmode l'exercici del nostre dret a expressar-nos en la llengua que vulguem.

I, fins i tot, en un món tan ple de gent maleducada, podem considerar ben positivament la complicitat de la gent que, quan ens hi adreçam en català, es limita a respondre en la seua llengua, sense fer-nos cap tipus de comentari, de gest negatiu ni de mostra d'incomoditat o de rebuig. Entre els que s'incorporen a la nostra comunitat lingüística i el que, senzillament, són educats, hi trobam tota una gamma de possibilitats diverses. Totes en la bona direcció.