Com gairebé tots els aspectes de la nostra vida d'ençà que la maleïda pandèmia ha fet la seua aparició, aquest 8 d'agost de 2020 no serà com els altres. Des d'Esquerra Republicana no farem la nostra ofrena floral a Guillem de Montgrí, i la berenada popular del Puig des Molins no es podrà celebrar, així que no hi participarem com hem fet els darrers prop de 30 anys. Però que no es puguin celebrar els actes simbòlics no vol dir, en absolut, que hagin desaparegut els motius que impulsen les nostres reivindicacions. Ben al contrari, cada dia es fa més evident que el 8 d'agost és un dia per recordar les arrels catalanes de la nostra terra, però que ha de ser, sobretot, una autèntica Diada per reclamar un futur de llibertat. Un futur en què a Eivissa i Formentera, illes acollidores com han estat sempre, construïrem una societat basada en les nostres arrels i al temps solidària, justa i territorialment equilibrada.

Però per caminar cap a aquest futur haurem de fer molts esforços. Per començar, haurem de deixar de fer passes enrere, sobretot en aspectes clau com l'ús de la nostra llengua. Cada dia tenim més exemples de les renúncies de les nostres institucions (aquelles que en teoria tenen l'obligació legal i, sobretot, moral d'utilitzar i defensar la llengua catalana), i cada dia disminueix l'ús social del català perquè molts de nosaltres renunciam a utilitzar-lo en qualsevol lloc i circumstància, i canviam de llengua sovint sense que hi hagi cap necessitat de fer-ho. Hem d'insistir-hi: la llengua catalana forma part inseparable dels nostres senyals d'identitat com a eivissencs i eivissenques.

Avançar tampoc no serà fàcil, enmig d'una societat poc conscienciada, amb uns poders mediàtics majoritàriament a la contra, i amb un Estat que ens ofega econòmicament sense que bona part dels nostres dirigents polítics treballin seriosament per evitar-ho. Una vegada i una altra aquells que en teoria ens haurien de representar a Madrid només s'esforcen per deixar bé les cúpules de les seues respectives formacions. És desesperant que ni diputats ni senadors que representen les Pitiüses siguin capaços d'alçar la veu per denunciar el maltractament constant que rebem: ni s'arriba a aplicar mai el règim fiscal especial, ni es fan les inversions que ens correspondrien, ni es compleixen cap de les promeses que apareixen durant les campanyes electorals.

Recordem-ho: els habitants de les Illes Balears som els segons que més pagam en impostos a l'Estat (els primers si no tenim en compte les característiques especials de Madrid, amb gairebé totes les grans empreses pagant allí) i som els novens per les quantitats que rebem (i si tenim en compte l'impacte dels preus baixam al lloc 11). Rebem molt menys del que ens correspon, i encara tot sovint surt algú que ens ho vol retallar, com s'ha vist fa uns dies amb el debat sobre el descompte de resident als avions.

Estam enmig de la crisi econòmica més dura que podem recordar la majoria. Les nostres illes, per la seua estructura econòmica, l'estan patint de forma molt especial. I el mateix Estat que en els anys de bonança espolia sistemàticament els nostres recursos ara ens torna a situar a la cua de les inversions extraordinàries que es realitzaran. Fins i tot hem hagut de sofrir la humiliació de veure com a les illes Canàries se'ls dona un tracte preferencial i molts més recursos econòmics "perquè són illes" i "perquè la seua economia depèn del turisme" (i què som i de què vivim a les Balears?).

Aquests dies, amb l'episodi vergonyós de la fugida amb els diners del rei emèrit s'està posant en evidència, una vegada més, que continuam amb unes estructures hereves del franquisme (la pròpia monarquia o la cúpula de poder judicial), i que els poders de l'Estat no estan disposats a posar-les en qüestió. N'és un bon exemple la necessària complicitat d'un govern teòricament progressista (de PSOE i Podemos!) amb l'encobriment de la corrupció reial, i a la vegada el seu silenci davant l'acarnissament judicial amb els únics que s'han atrevit a posar en qüestió l'ordre establert: els organitzadors del referèndum de Catalunya de l'1 d'Octubre, que continuen empresonats, tres anys després, per haver tingut la gosadia de voler aplicar la democràcia.

Queda molt per fer, i el camí està essent dur, però per molt que enguany no es pugui commemorar el 8 d'agost com altres anys, no defallirem. Continuarem denunciant les carències democràtiques de l'Estat, les injustícies que patim reiteradament, i assenyalant que l'únic futur possible per mantenir-nos com a poble és aquell que ens permeti ser part del món sense renunciar a la nostra catalanitat per viure en llibertat, igualtat i justícia.