Circula aquests dies per les xarxes socials una foto que és probable que hagis vist; si ets docent, gairebé segur. Una ona gegant amenaça amb dur-se per davant una petita dona que, impotent, l'observa des de l'orilla. Al costat de l'ona, un breu text: curs 2020-21; junt a la figura, un pronom: jo. Aquest muntatge és una bona metàfora de com el professorat contempla el curs vinent. He de confessar que em va semblar una mica exagerat. Fa setmanes que llegia que la conselleria havia constituït fins a 14 comissions per preparar el nou curs, Ministeri i conselleria anunciaven un augment de recursos i, fonamental, s'assegurava que la seguretat sanitària presidiria la presa de decisions. D'acord, ingènuament em deia a mi mateixa, ve la gran ona però estarem protegits.

Però no he hagut d'esperar a setembre per tenir un autèntic bany de realitat. Als claustre i consell escolar de final de curs se'ns ha informat de les directrius de la conselleria. Hi ha tres possibles escenaris, però el prioritari és el començament del curs amb classes presencials; al meu institut, això implica aules amb més de 25 alumnes a tots els nivells de l'ESO -a 4rt d'ESO, fins i tot, per damunt dels 30-, amb un augment d'alumnat respecte d'enguany i amb una reducció prevista d'entre 3 i 4 professors/es. Ah!, i atès que la distància de seguretat amb aquestes ràtios és pràcticament impossible, tothom amb mascareta que sembla s'ha convertit en el bàlsam de Fierabrás. A la resta d'instituts que conec, tres quarts del mateix.

No sé si més indignada que decebuda, vaig haver d'escoltar el conseller Martí March, qui a més de responsable polític és un professional vinculat al món de l'educació, afirmar públicament el contrari del que ens estaven explicant als centres.

Aquest curs ha estat una prova molt dura per al professorat, però no més que per a l'alumnat i les famílies. Hem hagut d'adaptar-nos a la nova i inèdita situació sobre la marxa, improvisant, equivocant-nos, assajant, descobrint les nostres capacitats i reconeixent les nostres limitacions i crec que, malgrat tantes coses i amb la implicació de totes les parts, ho hem fet raonablement bé; i, sobretot, hem après molt. I mentre això passava, jo esperava que qui té la responsabilitat política estigués planificant per fer-ho millor. El que no puc ni vull imaginar és que el resultat de tot aquest esforç compartit sigui que la nova normalitat és l'antiga, però amb mascareta, gel hidroalcohòlic, més alumnes i menys professorat.

Fa 30 anys que faig classe. Estimo la meva professió i la continuaré exercint com millor sàpiga. No vull treballar menys ni cobrar més. Estic disposada a fer més en un context econòmic tan complicat com el que estam vivint i del que encara no hem vist la pitjor cara. No vull que m'aplaudeixin ni que em considerin una heroïna. No vull fer crítica fàcil al responsable polític ni un debat de paraules. El que vull és treballar en unes condicions dignes i segures. El que vull és que un govern que es diu progressista demostri amb els fets que l'educació és realment una prioritat i que es cregui que els recursos que s'hi dediquen són una inversió i no una despesa. Aquesta seria l'autèntica protecció per al conjunt de la societat.