Però al contrari de les 'pelis' anomenades de culte aquest pecat -el pecat de juliol- no se'ns presenta en versió subtitulada, més aviat així, a pèl, sense cap tipo de titulació, una forma enorme de crueltat i mortificació que és en definitiva l'estiu, una mortificació, un càstig, una desesperació compartible, un melodrama sense cap sentit o significació. L'estiu -el nihilisme saharià diria un bon amic ja desaparegut- és la més alta representació escenogràfica de l'absurd, del existencialisme un temos filosofia o forma d'entre la vida, molt popular. L'estiu és la negació de tot i de tothom. I juliol és el mes simbòlic i a la vegada més implacable. Aquesta negació de la vida ubica els seu cap i casal privat, particular al llarg de setmanes que dimarts passat inicià una història, una cronologia, una singladura per mars tranquils, aire de tumult i escasses, per desgràcia nostra, tempestes d'aigua i pluja beneficiari sempre i en qualsevol circumstància. Poc plourà les properes setmanes mentre la realitat -tota la realitat- ens apropa a humitats, calors i altres elements de naturalesa desfermada i, per que no dir-ho?, estúpida. Juliol, i afortunadament han prohibit els sants fermins de Pamplona, és l'efecte visual (visual i mediterrani) que més o menys he intentat explicar. Però ja sap el bon lector que l'opinió d'un poeta -un servidor- emèrit per la gràcia de Déu i medalla d'or a l'experiència agrícola per l'Ajuntament de Vila, no serveix per a res. Amen.
