Al segon volum d''Ètica a Nicòmac', Aristòtil afirma que la virtut moral es troba en el terme mitjà. De veres que jo hi crec. De fet, sempre he somiat trobar l'equilibri entre el radical irreverent i l'intel·lectual acadèmic. Allà on es formen les constel·lacions. Però bé, avui no vinc a parlar d'això sinó de símbols i racisme estructural. Quin embolic, deformació professional, suposo.

L'estigmatització social de certs col·lectius racialitzats té a veure amb el color de pell però, com a bon marxista, cal anar més enllà. Les relacions de desigualtat, amaguen privilegis, establint codis de submissió per a col·lectius concrets amb l'objectiu de facilitar la vida a altres. A EUA no violen els drets dels negres perquè són negres, que també. El fet de ser un col·lectiu desfavorit, criminalitzat i sistemàticament condemnat a la marginalitat allà, explica coses. Ho dic per si t'has passat tot el mes publicant #BlackLivesMatter, però després crides putes moros, quan voltes per da Pobla. Coherència, companyes, coherència. Evitem deixar-nos emportar per la mediatització de segons quines lluites fora del nostra territori i tractem d'aprendre com aplicar aquelles reivindicacions a la idiosincràsia mallorquina. Atès que, recuperant a Walter Benjamin, cal combatre l'estetització de la política amb la politització de l'art. No ens quedem a la superfície, procurem abordar críticament iniciatives virals a xarxes que prioritzen la forma mentre es despreocupen del fons. Tractem de ser filòsofs de lo quotidià, analitzem amb profunditat les coses; val la pena.

La mort de George Floyd ha esdevingut un símbol com ja succeí en altres ocasions. Fou Mark Twain qui ho deixava caure: la història no es repeteix, però rima. El cas de Rosa Parks i les primeres iniciatives pro drets civils l'any 1955 o els aldarulls de Los Angeles de 1992 a propòsit de l'assassinat de Rodney King, són alguns exemples. Així mateix, altres col·lectius marginats històricament han necessitat un símbol per a multiplicar la ressonància de les seves protestes.

Va passar amb les revoltes després de les batudes arbitraries a l'Stonewall Inn l'any 1969, on el col·lectiu Lgtbi nord-americà va dir prou, plantant cara als abusos policials soferts. Tot crema quan li apliques la guspira adequada. Sé que sona a frase buida, típic tuit d'algun fan de Bunbury amb escassa personalitat, però considero que ens ajuda a entendre perquè certs símbols catalitzen lluites que venen de molt enrere. A EUA, abans de la mort de Floyd i també després, es prejutgen les actituds i el potencial criminal de les persones en funció del color de la seva pell. Era i és un malestar palès dintre de la societat nord-americana i fàcilment perceptible des de fora. Per què Black Lives Matter ara? Perquè veure com un agent de policia assassina a una persona a sang freda és molt més potent i fàcil d'entendre que llegir-te la bibliografia de Frantz Fanon. Tot i apuntar cap allà mateix. Aquests casos concrets i dramàtics sintetitzen tot l'odi, ressentiment i indignació present però inactiu; com un volcà entrant en erupció. En conseqüència, desgracies com la de Floyd serveixen per vessar tassons que ja estaven ben plens, però que sense aquella darrera gota no vessarien. Ara bé, no tot val, la línia divisòria entre polititzar un crim i mercantilitzar-lo és tan estreta que espanta. Ja es poden comprar fundes per telèfon amb l'icònic «I can't breathe», no tingueu tan poca vergonya.

Per anar acabant, recordar que la virtut es troba en el terme mitjà. És a dir, un punt d'equilibri entre l'efervescència d'aquest moviment global i la seva prolongació en el temps. Entre lluitar per fer justícia amb els assassins de George Floyd i les demandes socials de tot un col·lectiu. Trobar el terme mitjà entre la falsa empatia a xarxes socials i la supèrbia pseudo-intel·lectual dels qui les miren com un espai corrupte per naturalesa. Ja ho deia el meu tutor de pràctiques, Xavier Riera, Plató és preciós però Aristòtil és precís.