Aquests dies, llegint segons quines diagnosis sobre l'efecte de la crisi del covid-19, sembla que l'apocalipsi hagi arribat de la mà d'un virus amb forma de corona. A principi dels anys 70, a la meua escola, pública i nacional, amb l'aula presidida per un crucifix i una foto de Franco, la mestra ens va explicar que la fi del món, que havia d'arribar inexorablement, no podria ser per aigua, perquè la fi del món per aigua ja havia passat fa molts anys, amb el diluvi universal. S'explica a la Bíblia, al llibre del Gènesi, que va ploure 40 dies seguits, dia i nit. Un diluvi que va ser motivat per un càstig de Déu als homes pels seus pecats. Descartada l'aigua, el principal candidat a acabar amb el món per segona vegada havia de ser el foc. Després del diluvi universal, el món es va reiniciar a partir de Noè i la seua família i dels animals (una parella de cada espècie) carregades per Noè a la famosa arca abans de posar-se a ploure. Ara «el problema de l'arca de Noè» es una metàfora molt polida per pensar el problema de la gestió de la biodiversitat des d'un enfocament econòmic. I l'aigua i el foc són problemes reals, dels quals no esperam per ara la fi del món, però que causen problemes greus.

Hi ha un cert catolicisme i un cert marxisme que es troben còmodes amb relats apocalíptics i que han dedicat pàgines i pàgines a la retòrica de l'home nou. Però l'home nou, la societat nova, el món nou, no poden aparèixer així com així. Un home nou en un món nou requereix d'un xoc fort per aparèixer i renéixer. O dit en altres paraules, requereix d'un xoc fort que destrueixi el món antic abans de poder renéixer l'home nou. I aquí apareix el coronavirus com a sospitós principal. Com que el nostre món és la globalització, el capitalisme i la democràcia, alguns apocalíptics veuen ara en el virus l'espurna per encendre el foc. Sense treure cap importància a la magnitud de la crisi, perquè la situació és realment molt greu, les visions apocalíptiques, en el fons, són una manera de fugir d'estudi i evitar encarar els problemes reals.

La globalització no és més que el continu de onades o fases a través de les quals la humanitat ha anat connectant-se i conquerint el planeta. I això va des de la humanització del món fa milers d'anys fins a la globalització de les empreses a partir dels anys 90 del segle passat. Simplificant molt, cada gran onada ha anat lligada al descobriment, desenvolupament i explotació d'alguna tecnologia d'ús general com el llenguatge, l'agricultura, la màquina de vapor, l'electricitat, l'internet, etc. Són descobriments dels quals en pengen moltes aplicacions i que tenen impactes sobre tots els àmbits de la societat i l'economia.

El fenomen que estam vivint en les tres o quatre últimes dècades és una acceleració sense precedent d'aquest procés. La hiperglobalització ha anat molt ràpida per tres raons. Primer, perquè el canvi tecnològic associat als ordinadors i a internet és molt potent. Segon, perquè els costos de transport marítim i aeri han baixat molt i han permès moure per tot el món persones i contenidors plens de béns com mai abans. I tercer, perquè amb la caiguda del comunisme soviètic el panorama polític mundial no va convergir a un sol model liberal, però es va simplificar una mica.

Que el coronavirus ha d'afectar aquest món és segur. I és que la globalització no és un fenomen estàtic, sinó un procés dinàmic, amb onades de convergència i onades de divergència. Ara bé, m'atreviria a suggerir algunes coses que eren importants abans i que seguiran sent importants després del virus.

La «hiperglobalització» de les últimes dècades s'ha realitzat sense regles multilaterals efectives, sense una governança global, en definitiva. S'han creat grans cadenes de valor i gegants financers i tecnològics, però no s'ha posat el mateix èmfasi en els drets laborals, ambientals, sanitaris o culturals. La necessitat de dotar de millors institucions a la globalització seguirà al mateix lloc quan dominem el virus.

Els béns (o mals) públics globals, com el clima, la biodiversitat o les pandèmies necessiten d'institucions globals, multilaterals, que estableixin regles i que puguin controlar-ne l'aplicació. El canvi climàtic segueix sent un dels problemes cabdals que enfronta la humanitat. I per cert, la vacuna pel coronavirus requereix del mateix tipus d'esforç global que la lluita contra el canvi climàtic. Hi ha temes que sense arribar a acords entre els països són impossibles d'atacar.

El desenvolupament seguirà important. Hi seguirà havent països rics i països pobres. Economies molt competitives i economies poc competitives. La competitivitat depèn d'un conjunt de factors privats i de polítiques públiques. El balanç públic-privat importava i importarà. Sembla que ara el pèndol es mourà cap el sector públic amb polítiques vigoroses d'estímul i reforma. Per anar bé, el retorn a un major pes del sector públic hauria de ser cap un sector públic més eficient.

@joanribastur