La comparació de la pandèmia del coronavirus amb una guerra no és gaire adequada. De fet la militarització de la política i la imatge del govern espanyol els primers dies d'aquesta crisi es va mostrar tan inconvenient que els senyors dels uniformes i les medalles al pit ja fa dies que no surten a les rodes de premsa. L'efecte sobre l'activitat econòmica tampoc és el mateix, perquè durant les guerres l'economia no s'atura del tot, com ara i fins i tot, com en el cas de la segona guerra mundial als Estats Units, l'esforç bèl·lic i la despesa de guerra són un element propulsor de l'economia, un dels exemples que tenim de gran xoc positiu de demanda a les economies occidentals. Ara bé, per pensar la sortida de la crisi del coronavirus des de la perspectiva econòmica, sí que és bo mirar enrere i veure què va passar després d'alguns dels conflictes bèl·lics del segle XX. L'esforç de reconstrucció que s'haurà de fer a les economies després d'aquesta crisi també serà ingent, amb molts treballadors en atur i empreses que no tornaran a obrir.
Per exemple, la Guerra Civil espanyola va implicar la mort de més de mig milió de persones i va portar a una depressió econòmica. La renda per càpita no es va recuperar fins aproximadament 20 anys més tard. «Es anys de sa fam» que encara recorden els nostres majors són els anys de misèria de la postguerra franquista. Fins el Pla d'estabilització de 1959, l'economia no va tornar a créixer a un ritme suficient. La Segona Guerra Mundial, de què ara es celebra el 75è aniversari del seu final, va devastar Europa i el Japó però les economies es van recuperar relativament aviat. La recuperació postbèl·lica va estar impulsada per polítiques públiques massives de recuperació i finançades en part pel Pla Marshall d'inversions americanes per ajudar a la reconstrucció europea. L'Espanya de la dictadura franquista va quedar tancada i al marge d'aquests programes.
L'excepció espanyola durant bona part del segle XX explica molts dels problemes actuals, perquè Europa va construir Estats del benestar potents, amb sistemes de salut, educació i protecció social i Espanya va arribar tard. Històricament, Espanya ha tengut una població més desprotegida i menys educada. Però no és només un tema social, el model de creixement espanyol de les últimes dècades s'ha basat en el turisme massiu i la construcció. Això permet crear llocs de treball poc qualificats amb salaris relativament baixos, moltes vegades ocupats per immigrants perquè els nacionals no els volen. Però aquests llocs de treball també són molt fàcils de destruir quan venen mal dades i la taxa d'atur ha pujat per sobre del 25% tres vegades els últims 50 anys i ara pot ser la quarta.
Les diferències entre l'impacte i la gestió de la pandèmia entre els països europeus és flagrant, tant pel que fa al nombre de morts i afectats com a la resposta econòmica. Quan tot això s'acabi hi haurà molt per contrastar i aprendre sobre com fer les coses. Per exemple, tots coneixem persones que encara no han cobrat els ERTO i que l'últim ingrés que han tengut són dels 15 dies de març que varen treballar. La resposta del govern i la societat espanyola contrasta amb la reacció de països com Dinamarca, on molt aviat el govern, les empreses i els treballadors es varen posar d'acord sobre com compartir el cost de la crisi. O Alemanya, on els programes d'ajut a empreses i autònoms varen ser molt ràpids i molt potents. En el cas alemany, destaca com s'ha gestionat la crisi des d'una perspectiva veritablement federal, a nivell dels lands, en lloc de la centralització espanyola o francesa, recentralització de competències inclosa en el cas espanyol.
El gran debat econòmic es qui i com pagarà l'esforç de reconstrucció. Una part l'està pagant el Banc Central Europeu, emetent euros i comprant deute dels estats. A curt termini s'ha de fer tot el que calgui, per exemple gastar més i aplaçar o perdonar impostos als particulars i a les empreses. Però a mig i llarg termini és insostenible que la pressió fiscal espanyola estigui uns quants punts per sota de la dels socis europeus i es demani ajut o rescat a Europa. Quan els alemanys, holandesos i altres europeus del nord es queixen del comportament fiscal dels països del sud tenen una part de raó. No tenen tota la raó, perquè si ara Europa s'esfondra, s'esfondrarà per a tothom. Però és veritat que Espanya ha seguit generant dèficits els anys de bonança (la crisi es va acabar fa anys) i encara hi ha un munt de partits que demanen baixar els impostos i que es barallen a veure qui els baixa més. Pensar que amb un deute públic de prop del 100% del PIB (abans del virus) es poden baixar impostos és enganyar la població. És una opció legítima demanar impostos més baixos i que l'estat no intervingui en l'economia. És una opció legítima demanar que l'estat intervingui a l'economia i estar disposat a pagar-ho amb impostos més alts. Però és incoherent demanar, a la vegada, rebaixes d'impostos i transferències de fons públics del govern a les empreses quan les coses van malament. O una cosa o l'altra.
@joanribastur
