Comentava en un article anterior sobre la crisi del Covid-19 que personalment som escèptic respecte els suposats aprenentatges que es treuen de crisis com la que vivim ara. Per això, no sabia si titular aquest escrit «coses que hem après» o «coses que hauríem d'aprendre» o «coses que ja sabíem, però havíem oblidat», etc. Com a professor, sé que ensenyar, aprendre i oblidar són elements amb una dinàmica complicada. Oblidam el que aprenem a una velocitat sorprenent. Declamam lliçons que oblidam de seguida. I a més, entre allò que sabem que hem de fer i allò que feim també hi ha diferències. I més encara a nivell social i polític, on moltes vegades el que sabem no s'aplica i el que s'aplica no depèn del que sabem sinó de les posicions i interessos dels que manen. I no pot ser d'altra manera en una societat democràtica. Però està bé recordar aquest pes dels interessos, de les influències i dels interessos creats, de l'statu quo.

Hem vist moltes vegades proclames d' «aquesta vegada sí que canviarà tot».que han quedat en no res. Per exemple, al principi de la crisi financera de 2008 el president francès Nicolas Sarkozy va proclamar que aquella crisi portaria a la refundació del capitalisme. Però si alguna cosa va quedar clara és que la gran recessió va tenir efectes molts greus i molt asimètrics, amb molts sous públics destinats a rescatar la banca i moltes retallades per a la gent del carrer. No només no es va refundar res, sinó que la població va quedar amb una sensació d'injustícia que encara no s'havia superat del tot quan va arribar el virus amb forma de corona. Un altre exemple, davant la situació de guerra a Orient Mitjà i després dels atemptats de Madrid, el president Zapatero va engegar 'l'aliança de civilitzacions' amb Erdogan com a principal soci, abans que l'ONU acceptàs la idea. Una dècada i mitja després, Orient Mitjà i el món en general estan més embolicats que mai i la Unió Europea sap en carn pròpia quina mena de soci és Erdogan. I un últim exemple, l'any 2000 en la Declaració de Lisboa, la Unió Europea va establir solemnement que en una dècada Europa s'havia de convertir en l'economia basada en el coneixement més competitiva, dinàmica i sostenible del món. Però dos dècades després, la Unió Europea viu una altra crisi institucional seriosa i, en innovació tecnològica i economia del coneixement, resulta que Europa segueix per darrera, no només d'Estats Units, sinó també de les noves potències asiàtiques.

Alerta, no és que tot això, refundar el capitalisme; treballar per la pau i l'enteniment entre el món islàmic i Occident; fer d'Europa una economia més dinàmica, competitiva i sostenible, etc. no sigui molt important. És molt important. És que entre les declaracions i la realitat hi ha una distància molt gran. Ara tornam a sentir declaracions en el sentit que aquesta vegada sí, aquesta vegada hem après moltes coses i a partir d'ara tot serà diferent. No ho se, però vull comentar algunes coses que, més que aprendre, ja sabíem i la crisi actual ens ha recordat. Perquè una crisi de la magnitud de la que vivim fa trontollar el sistema, fa saltar les costures i es passa a viure en una situació excepcional. Es decideixen en minuts coses que no s'havien pensat mai i haurien costat moltes deliberacions en circumstàncies normals. Però les decisions que es prenguin ara duraran de molt temps. L'historiador Yuval Harari ha assenyalat com les regles excepcionals s'acaben quedant i es tornen estructurals. Això és particularment important pel que fa a la llibertat i als drets humans. Amb l'amenaça del terrorisme global ja vàrem viure aquestes coses i ara hi tornam a ser.

Una altra cosa que sabem és que la crítica i la llibertat d'opinió son bàsiques. Amartya Sen, Premi Nobel d'Economia de 1998 i pare de la idea de desenvolupament humà amb que treballa l'ONU, va constatar que mai hi hagut un atac de fam en una societat amb llibertat de premsa. La fam és un problema d'organització social, més que de manca de recursos i la llibertat i la crítica lliure als que manen protegeixen a la població. Sense una premsa lliure i crítica el sistema democràtic va coix. Aquests dies, tancat a casa, estic veient 'The Crown', una sèrie sobre la corona anglesa, des dels anys 40, just abans de la coronació de la reina Isabel II. No puc deixar de comparar amb el tractament que es dona a Espanya als Borbons. Perq uè aquí és impensable tenir una cosa similar? Per què bona part del nostre sistema mediàtic és tan poc exigent i la crítica és més l'excepció que la norma?

Una altra cosa que hauríem de gravar en pedra per no oblidar-la mai més és el valor transcendental dels serveis públics bàsics, com la sanitat, l'educació, la ciència i la tecnologia i la cultura. Aquests serveis demanen més recursos, professionals més ben pagats i millors instal·lacions, en lloc de retallar els seus pressupostos. El sistema sanitari, tan tensat aquests dies, ha de tenir els recursos i mitjans per tenir cura de la nostra salut, ara amb el corona-virus i quan aquest malson s'acabi.

@joanribastur