La grandíssima crisi (inicialment sanitària, posteriorment econòmica i, probablement social) provocada pel Covid-19 posa de manifest algunes de les mancances més importants de la nostra societat, a part de les quals no havíem fet gens ni mica d'atenció fins ara. Ens obligarà, per exemple, a repensar els pressupostos en Sanitat, a qüestionar tot allò que pugui afectar la Sanitat pública i, per tant, s'hauran de treure diners d'algun lloc on fins ara se n'hi posaven per dedicar-los a aquest aspecte prioritari. Com veim dia a dia, estàvem poc preparats per a una pandèmia d'aquestes característiques i moltes vegades s'hi respon tard i malament. Encara sort del capital humà, el més important de tots, que està maquillant les mancances estructurals!

La pandèmia també ha posat de manifest la fragilitat en les condicions de vida dels majors. Vivim en una societat que ha fet un moviment pendular des d'una certa gerontocràcia social (quan els majors eren dignes del respecte més gran, quan el patriarca manava d'una forma fins i tot abusiva) a una fília juvenil desbordada (en què sembla que la joventut constitueix un valor en si mateix que posa els jóvens per damunt de tota la resta). Entre el patriarca barbablanca i el jove model que passeja pels platós de la telebrossa no hi ha res. Un buit enorme, extraordinari, que ens deixa amb les consideracions morals a l'aire en una situació com la que estam vivint. Una societat que no cuida els seus majors, ha escrit el periodista i filòsof Francesc Canosa, és una societat malalta. Pens que té raó. Haurem d'estudiar, idò, com evitar que el càstig d'una pandèmia com la que patim sigui forassenyat envers els majors. Encara que biològicament sigui inevitable.

El que està passant d'una manera tan inesperada ens mostra, així mateix, la fragilitat de la nostra forma de vida. Una de les coses que caracteritza la nostra societat és la llibertat de moviment. Llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis... Anam contínuament amunt i avall, i això ens caracteritza com a espècie. Queda molt lluny el segle XV, quan un estrany monjo occità anomenat Jep de Perigord va decidir anar a visitar València, amb l'única intenció de conèixer la ciutat. Joan Fuster parla d'ell com del primer turista que va tenir el Regne de València, el pioner d'una activitat que forma part ja del nostre ADN com a espècie. Però, ai!, resulta que s'escampa un virus que ha passat dels animals als humans i contra el qual encara no tenim antídot, i un dels puntals de la nostra identitat com a espècie se'n va en orris: deixam de moure'ns, i fins i tot de socialitzar-nos, per no anar encomanant la malaltia. No hi ha altra manera de fer-ho. Però l'única manera de fer-ho existent posa en qüestió un dels nostres trets d'identitat fonamentals.

La manca de mitjans, a l'hora d'afrontar-la, ens duu a haver de prendre decisions que estressen encara més no el sistema sanitari en si, sinó cadascun dels membres d'aquest engranatge quan es troba en disposició de prendre-les. Si només tenc un respirador i tenc tres malalts, a quin el pos? Es diu, raonablement, que al que tengui més esperança de vida. Hauré de dirimir, professionalment, idò, quin dels tres en té més. I hauré de fer el cor fort per deixar els altres dos de banda, quan teòricament també, després d'haver cotitzat tota la vida a la seguretat social, haurien de poder tenir dret a gaudir-ne. He plantejat un dilema aparentment senzill. Supòs que, en el món de l'exercici de la medicina, n'hi ha de molt més complicats. Idò no s'hi pot fer front només amb coneixements mèdics, convertint els pacients en pura estadística: cal fer-li front també amb una posició humana, ètica, de fonament de relacions humanes. I perfilar-ho de la millor manera possible exigeix una bona connexió entre la Ciència i les Humanitats.

De fet, quan el món que hem conegut fins ara va eclosionar (ço és, al Renaixement), la Ciència i les Humanitats anaven molt de la mà. El pensament cartesià que Napoleó va convertir en acció política va esmicolar aquesta promiscuïtat juvenil i alegre i la va trossejar en compartiments estancs que han durat fins als nostres dies. Per això haurem de repensar les universitats napoleòniques i el cartesianisme burocràtic que ens caracteritza. Perquè ho necessitam per fer front a situacions com la que vivim ara i que se suposa que en el futur més o manco immediat es poden anar repetint. Fins i tot amb més virulència, apunten alguns.

S'ha de potenciar la investigació científica. Ara tenim tota la ciència mundial intentant buscar un antídot per al Covid-19, sense que de moment se n'hagin sortit. Potser tampoc no estam tan avançats com pensàvem, en aquest camp. Però al costat de la investigació científica necessitam potenciar les humanitats, per generar societats que puguin afrontar situacions com l'actual, no només des d'una perspectiva tècnica (que bona falta fa), sinó també des d'una perspectiva de gestió humana (que també resulta fonamental).