Darrerament hi dedico bastant de temps (serà per temps) a pensar en els efectes econòmics que podrien venir derivats de la pandèmia i m'agradaria compartir algunes de les cabòries que em ronden pel cap.

Una de les meves preocupacions és quina serà la manera de finançar i quines seran les repercussions i conseqüències de totes les polítiques expansives de despesa pública que s'estan anunciant, no només a Espanya, si no que arreu d'Europa i fins i tot (sorpresa) als Estats Units (per populistes que siguin). Ara per ara ja estem parlant de xifres espatarrants, i mal em temo que per tal que l'economia pugui tornar a agafar embranzida només seran les primeres de moltes.

Aleshores, com es pagarà tot això? Òbviament aquestes mesures no és gens recomanable finançar-les via impostos, ja que l'intent d'estimular l'economia és veuria anul·lat per una major pressió fiscal (que faria pujar els preus i escanyar la demanda). Això, i descartant de ple la política monetària (no pas pels EUA), ens deixa com a opció estrella l'emissió de deute, ara per ara les autoritats europees ja han donat carta blanca per a poder incomplir els objectius de dèficit establerts i el banc central Europeu ja ha anunciat un programa de compra massiu de deute per evitar que els interessos pugin massa per als països que n'emetin, però... n'hi haurà prou amb això?

Abans de continuar, posem-nos en circumstàncies i comparem l'endeutament sobre el PIB dels països de la zona euro i dels EUA de l'any 2018 amb els de l'any 2008. Veurem que el percentatge ha anat incrementant-se sense remeï a tots (amb alguna excepció) fins a rondar a gairebé tots els països el 100%. Fixem-nos bé amb el cas espanyol, l'any 2008 Espanya tenia un deute del 39,70% sobre el PIB (expressant-ho amb termes domèstics seria com si una persona que guanya 1.200 euros al mes, pagues una hipoteca de 480) i l'any 2018 aquest percentatge havia pujat fins al 97,60%, no obstant no és ni de bon tros un cas aïllat: els Estat Units es situen al 104.26%, Itàlia al 134.80% i França al 98.40%, per posar alguns exemples.

Òbviament si s'emet deute aquestes xifres augmentaran (mal em temo que molt) així com els interessos que s'arribin a pagar per tal de que els països puguin aconseguir finançament, fins a quin punt els països 'occidentals' podran sostenir aquest tendència? No ho sé.

El que si sé es que qui compari els nivells de deute a 2018 de països com la Rússia (14.61%) o la Xina (50.64%) amb els que s'han anomenat prèviament, entendrà que estan molt més preparats per poder fer front a una crisi com la que estem començant a patir. Si hi afegim la taxa de creixement de 2019 encara es veurà més clar: els Estats Units van créixer un 2.3%, la zona euro un 1.2%, la Rússia un 1.3% i la Xina un 6.1% (això en termes domèstics seria la proporció a la que ens pugen el salari cada any). Segons el meu punt de vista a occident no hem fet els deures, a dia d'avui la capacitat productiva i la liquiditat es troba cap a l'orient i malauradament es fa encara més palès amb temps de crisi com els que ara tot just comencen.

Ara farà ben be un any que a Europa patíem perquè les tensions proteccionistes entre els EUA i la Xina no ens agafessin al foc creuat. No sé si serà casualitat o no però ara, un any més tard, el món tanca fins nou avis, i quan torni a obrir serà diferent.

Estic convençut que ens en sortirem de la pandèmia, però la por romandrà a l'economia i l'activitat econòmica mundial es contraurà, entenc que com a mínim s'endurirà el trànsit de persones i mercaderies i alguns governants (de tots els colors i tarannàs) aprofitaran la avinentesa per a aplicar les polítiques que abans no haguessin tingut prou recolzament. No oblidem que els processos especulatius cauran pel seu propi pes i els inversors amb suficient múscul financer esperaran a que la situació toqui fons per atornar a invertir.

Un país com Espanya, altament depenent del turisme i dels serveis (no diguem les illes!) es veurà altament afectat per la por de turistes i empresaris, també per les restriccions a la lliure circulació de persones que amb major o menor mesura (poder) ens tocarà viure, tal com es veu a venir tindrem en quarantena als anglesos (i poder a d'altres també) encara que nosaltres ja n'haguem sortit d'aquesta. Donar suport a les famílies i l'empresariat per superar aquest xoc de demanda (i també d'oferta) costarà diners que l'aparell públic haurà de treure d'alguna banda (l'estat s'endeutarà), desprès a nosaltres, el poble, ens tocarà esperar a veure que no siguin malbaratats en mesures sense cap mena d'eficiència o eficàcia (recordeu que ens estem endeutant!).

Vers temps de crisi els estats i les empreses són mes o menys com una llar familiar, per superar-la tot depèn de la quantitat de diners que tinguin estalviats (o endeutats), i de la capacitat de dur duros a casa, així com també del nivell de despesa que tinguin. Ara veurem com reaccionen els següents mesos o anys les famílies, les empreses i l'estat, sobretot l'estat. Les crisis econòmiques són malauradament un procés de selecció natural i és l'estat, per tal de limitar les baixes al mínim, el que ha d'intervenir.

Com a últim apunt i per anar acabant, no entenc com els polítics parlen d'una crisi en forma de V quan no existeixen precedents recents (ens hauríem de remuntar a 1918) a res del que està passant i del que és a punt de passar, si més no el punt del que partim per afrontar aquesta situació no és bo, és pitjor que al 2008, seguim tenint els mateixos vicis (endeutament, processos especulatius...) i tal com va passar al 2008 recordeu, quan un sector cau mai cau sol, afectant indistintament a famílies i petits i mitjans empresaris, fins i tot també de vegades en cau algun de gros.

Trobo que el món tal com el coneixem és a punt de canviar a marxes forçades, dubto bastant que això vagi a passar ràpid, el xoc poder sí, però la recuperació serà lenta, i tant de bo m'equivoqui, perquè això no va de tenir la raó, sinó de poder estar bé.