Quan hagi passat la turbonada actual, quan el virus remeti i es pugui tornar a fer vida normal, s'hauran d'analitzar moltes coses. I una d'aquestes coses, inevitablement, serà la qüestió de l'eficàcia en relació a la centralització o la descentralització. N'hi haurà moltes més, algunes d'extraordinàriament gruixudes, però aquesta s'hi prestarà, fins i tot, amb una relativa facilitat. Escric això pensant en les mesures (una part d'elles totalment desencertades, des del meu punt de vista) que els poders de l'Estat espanyol han pres en relació a la gestió d'aquesta crisi, a partir de l'aplicació de l'anomenat estat d'alarma.
El model espanyol, que amb la correcció necessària cal dir-ne model francès, consisteix a centralitzar-ho tot, a deixar la gestió en poquíssimes mans, a controlar-ho tot des de Madrid. A França tenen una visió de les coses aproximadament igual. Contrasta poderosament, aquesta manera d'entendre la gestió de la crisi amb la visió que en tenen en un estat federal com Alemanya. Allà la cancellera va sortir fa uns dies donant tota una sèrie de directrius generals, però deixant ben clar que els lands federats poden alterar-les segons la conveniència de cada lloc i que, per tant, no hi ha un comandament centralitzat per fer front a la situació. Tendrem dades estadístiques per poder-ho valorar, d'aquí a uns mesos.
De moment, ja hem assistit a un episodi absolutament lamentable: la incautació de materials sanitari, duta a terme dimecres de la setmana passada, material que feia falta en alguns llocs de manera molt immediata, «per tal de poder-ne fer un inventari», segons el Ministeri de Sanitat, i poder-ho distribuir de la millor manera possible. Mentre a l'Hospital d'Igualada esperaven les mascaretes que feia dies que havien encarregat, a Madrid se les quedaven per comptar-les. Crec que l'episodi no mereix cap qualificatiu. Sobren paraules.
En els dies i setmanes anteriors, n'havíem viscut un altre que ve a demostrar com de malament s'està gestionant tot plegat. Era un moment en què més de la meitat dels infectats de tot el territori sota el Regne d'Espanya eren a Madrid (i més de la meitat dels morts, també). A Catalunya s'havia produït un brot molt significatiu a la Conca de l'Òdena, amb Igualada com a epicentre. El govern de la Generalitat de Catalunya va confinar immediatament el tros on el perill es veia més evident. El govern d'Espanya no va voler mai confinar Madrid. Amb l'absurda idea que el virus no entén de territoris ni de fronteres (ai, les asenades que es diuen i que queden per al futur, a les hemeroteques!), es va decidir que a Madrid s'havia de fer exactament el mateix que es fes a Astúries o a Múrcia. Res més absurd, en la gestió d'una crisi d'aquestes característiques. És com si a la Xina, posem per cas, haguessin aplicat la mateixa polítia a Wu Han que a tota la resta. Madrid no es podia tancar i, per tant, la costa del País Valencià, de Múrcia o d'Andalusia es va omplir de madrilenys que fugien del principal focus d'expansió del virus a la Península Ibèrica.
I llavors es va desencadenar tota la parauleria patriotera i unitarista de costum, una mica més passada de voltes, perquè l'ocasió s'ho valia. Que si units vencerem aquesta crisi. (No volia dir tots els europeus units, ni tots els humans units, ni tan sols tots els mediterranis units, no, no anava d'això!). Que si units som més forts. Que si unitat, unitat, unitat. Quan, en tractar-se de virus, allò que queda ben clar és que l'única solució és la separació. Quant més separats millor. Ara ja diuen que hem d'arribar a separar-nos dos metres. Per contenir l'expansió, el millor és posar fronteres i separar (separar els focus principals de tota la resta, aïllar els llocs que siguin de protecció més difícil, etcètera). La idea és ben clara, però la parauleria sobre l'assumpte no ven gaire. Fins i tot, en plena crisi de la corona a causa dels escàndols de corrupció, han hagut de treure el rei a predicar unitat. A diferència del fatídic tres d'octubre de 2017, emperò, no ha sonat l'himne ni s'hi ha posat el rei jacobí per excel·lència en un quadre darrere. Hi ha hagut més austeritat, però el discurs no ha variat ni un mil·límetre.
Petits estats com Dinamarca, Islàndia o Estònia, per dir-ne tres de prou diferents, tenen autonomia per decidir les seues polítiques, en una crisi com aquesta. Estats com Alemanya opten per la descentralització i rebutgen «comandaments únics». En comptes de recórrer a l' « ordeno y mando», tiren de cooperació entre estats federats, des de la centralitat de cadascun d'ells. Espanya troba que el comandament únic és més eficaç. Fins i tot han possat els mossos d'esquadra i l'ertzaintza sota el comandament del ministre Grande-Marlaska, I, de cop i volta, el Ministeri de Sanitat espanyol, que pràcticament no tenia competències, les ha assumides totes.
Passat un temps, com hem dit al principi, s'haurà d'avaluar què funciona millor. I, en ares de la salut de tothom, mirar d'implementar-ho, amb criteris mínimament objectius, sense el tel als ulls que constitueix el nacionalisme excloent.
