Federico García Lorca va escriure sobre la Rambla de Barcelona que era l'únic carrer del món que voldria que no s'acabàs mai. Això era el desembre de 1935, en el que diuen que va ser el seu últim discurs públic, i aleshores encara no hi havia tants turistes com ara. Jo desembarc a la Rambla cada matí, per l'escala mecànica de l'estació de Plaça Catalunya, just a tocar de la Font de Canaletes. Molts dies encara és fosc i sovint faig una foto per compartir-la amb un grup de WhatsApp que tenc amb una gent molt especial. Una foto de la Rambla, buida i a punta de dia, que bé es podria titular, parafrasejant Federico, «mirau com canta la Rambla avui de matí». Ahir vaig topar de cara amb una parella que pujava la Rambla apressurada, arrossegant una maleta cada un. Ella duia una mascareta negra com les que es posen de vegades les esteticistes quan fan les ungles o els peus. I ell portava una versió que no havia vist encara pel carrer, perquè s'havia posat una mascareta rígida, de pintor o mecànic. A la tarda, un estudiant xinès que tenc en una assignatura de màster a Girona es va interessar per si la visita que hem de fer a diverses empreses i institucions a Barcelona d'aquí un parell de setmanes seria segura, pel tema del virus. Li vaig dir que sí, que segur que sí, perquè si li arrib a explicar que per la Rambla hi ha qui va amb mascareta de xapista s'hauria posat molt més nerviós.
La crisi del coronavirus permet recordar algunes lliçons importants. La primera és que els riscos rellevants són els xocs no esperats. Les anàlisis sobre perspectives econòmiques de l'any que ve, sempre analitzen els riscos ex-ante. Però sabem que els riscos que acaben sent més rellevants ex-post son justament els que no estaven contemplats. Els xocs previstos estan més o menys incorporats als plans de contingència de les empreses i les administracions, estan (almenys en part) assegurats, i en definitiva, estan descomptats. Els exemples per a 2020 són coses com la guerra comercial entre Estats Units i la Xina, el Brexit, el resultats del les eleccions americanes del proper novembre, etc. Tots aquests esdeveniments són extremadament importants, però els governs i els bancs centrals treballen amb escenaris i hi ha previsions dels ordres de magnitud dels efectes i les possibles pèrdues en els diferents escenaris. A un nivell més profund, més estructural, tothom sap que el tema del canvi climàtic és crític, és important i ja és urgent. O el canvi de panorama social i econòmic impulsat per la revolució digital.
Però què passa quan esclata, ara fa un més i poc, la crisi del coronavirus? Idò què això no estava en el radar de cap analista ni de cap institució pública ni privada. Per tant la sorpresa és total, és un xoc nou, no esperat ni imaginat. I a més és un xoc d'una natura diferent a les crisis que el món ha patit les últimes dècades. Aquesta vegada la font del problema mata persones, amb un virus nou, pel qual encara no hi ha remei, i es transmet entre persones. La diferència clau és que afecta a la circulació de persones. I com que en les últimes dècades bona part de la producció industrial del món s'ha traslladat a Àsia, sobretot a la Xina, la pandèmia ha suposat aturar la producció de les fàbriques xineses, i per extensió alentir molt la feina de les fàbriques dels països occidentals, que es troben sense components per poder treballar. De durar gaire més, aviat els problemes de subministrament en diversos sectors poden ser greus.
El tema de la circulació de persones és molt important i molt cridaner. Primer va semblar que la cancel·lació del Mobile World Congrés de Barcelona era una exageració, però ara s'estan cancel·lant altres fires i congressos, per exemple la ITB de Berlin. A Itàlia acaben de tancar totes les escoles i universitats, cancel·lar totes les activitats esportives a l'aire lliure i decretar que els partits en recintes tancats es disputin a porta tancada. No s'ha de ser alarmista, però és evident que el xoc pot ser especialment significatiu pel sector turístic, a tot el món, també a ca nostra.
Com que les desgràcies mai venen soles, acaba de reobrir-se la crisi dels refugiats a Europa. Una de les àrees en què la Unió Europea ha demostrat poca capacitat d'acord i acció els últims anys és en afrontar la crisi dels refugiats. Un drama humà increïble que ha fet fugir, sobretot de les guerres de Síria i Líbia, milions de persones, que s'afegeixen als que fugen d'habitual de la misèria de molts països africans. Europa va externalitzar el control dels refugiats sirians a Turquia i Erdogan, quan se n'ha cansat, ha obert les portes i la situació torna a ser extremadament complicada a la frontera grega.
Dels anys 20 del segle passat, se'n diu «els feliços anys 20» per la prosperitat econòmica a Estats Units i Europa. Anys de bonança econòmica, pau social i alegria, entre la primera guerra mundial i el crack del 29. En fi, a llarg termini ja veurem, però per ara, a curt termini, els anys 20 d'aquest segle semblen qualsevol cosa menys feliços.
@joanribastur
