L'expressió llatina ad libitum es pot traduir com «al gust de cadascú» o «com vulgueu, al vostre gust». D'aquesta expressió en ve l'abreviació Adlib que dona nom a una moda nascuda a Eivissa fa prop de mig segle i promoguda inicialment per Smilja Mihailovitch, un personatge clau en la construcció de la imatge turística de l'Eivissa dels anys 70. És curiós que 25 anys després de la mort d'Smilja no es disposi encara d'una biografia contrastada del personatge, que aclareixi, entre altres coses, quant hi havia de Maria Antonieta i quant de Madame Claude. A veure si algú s'hi anima, abans que desapareguin les fonts.

Però no és de moda que vull parlar, sinó de política i gestió pública. De fet en política, les decisions ad libitum són decisions preses discrecionalment pels polítics, en defensa dels seus propis interessos i no dels interessos dels seus votants. Per tant, la política i la gestió publica no poden ser 'al gust de cadascú' sinó que s'han de cenyir a normes clares. Em centraré en la política local, per exemple el Consell o els ajuntaments. En aquest àmbit, la política té tres grans funcions: primer, estratègia; segon, representació i lideratge; tercer, gestió.

La funció d'estratègia és la funció de definició de models econòmics, socials, urbanístics, culturals etc. per a les ciutats, pobles, o per a tota l'illa. És una funció estratègica perquè són decisions a mig i llarg termini i que afecten al disseny del marc bàsic. Per exemple, són estratègics el model territorial, les infraestructures, el medi ambient, el model cultural i educatiu, etc. En aquest àmbit estratègic és on les diferencies ideològiques dels partits polítics es tradueixen en diferents models: depuradores o bulevards? Promoció del transport públic o del cotxe privat? Protecció i foment del patrimoni històric i natural o destrucció i privatització? Centres comercials a les afores o comerç de proximitat al centre? Escoletes o centres per a majors?, etc. Com que no hi ha recursos per fer-ho tot a la vegada i s'ha de prioritzar, els models dels diferents partits es tradueixen en diferents prioritats de les administracions, diferents ritmes i diferents models de ciutat o poble. La gent vota cada quatre anys i l'illa, les ciutats i els pobles es van configurant, millorant o empitjorant, en diferents àmbits.

La segona funció és la de representació i lideratge. Els presidents, consellers, alcaldes i regidors, son els que manen, els que representen el seu territori davant altres i els que han de liderar i cohesionar les administracions corresponents. Són l'autoritat i com a autoritat, no han d'oblidar que l'autoritat no és una cosa que és té per se, sinó que s'ha de guanyar cada dia i s'ha administrar amb prudència i coneixement. Un bon polític és el que entén això i un mal polític el que es creu que està per sobre de la gent i que el càrrec li dóna impunitat per actuar ad libitum.

Finalment, la tercera funció és la funció executiva, la de gestió. En aquest cas els polítics s'hi haurien de posar el menys possible o directament no s'hi haurien de posar. En la major part de casos, els consellers o regidors no tenen ni la formació ni l'experiència per gestionar les competències, o els equips humans i tècnics d'un consell o un ajuntament. No tenen aquesta formació ni aquesta experiència, ni tenen perquè tenir-la. Les seues funcions són unes altres, les d'estratègia i representació que hem vist abans. Això no vol dir de cap manera una desconfiança populista cap a la política ni una defensa de la tecnocràcia. Al contrari, la política és tan important que els polítics han de fer política (definir estratègies, prendre decisions, dibuixar escenaris, liderar, representar, etc.) i no gestió directa. La gestió ha de ser tan professional com sigui possible.

Un altre tema important és l'àmbit on es desenvolupa la política. La política local és molt propera a la ciutadania. Però l'administració de proximitat no ha de voler dir la facilitat en la captura del regidor o conseller de torn per empreses, persones o grups d'interès per damunt del bé comú i de la igualtat de drets i deures dels ciutadans. Que qualsevol rascassa, famosa per les seues obres il·legals, pugui abordar pel carrer o al bar a algun regidor o conseller, més afeccionat a parlar que a treballar, per interessar-se pels seus temes, ha de ser una anomalia i no s'hauria de permetre.

La imatge que ens ha arribat dels grecs i romans clàssics es que vestien amb túniques blanques de fil. No se si això els qualifica com a precursors de la moda Adlib, però m'agradaria acabar amb dos cites dels clàssics. La primera de Ciceró, el famós filòsof, polític i orador romà: «La conducta privada d'un home no pot separar-se de la seva conducta pública; són dos cares de la mateixa moneda». I la segona de Plutarc, l'historiador grec del segle I: «La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó que també ho ha de semblar».