Aqui se li acudiria malparlar d'« Everybody's land»; d'aquest paradís democràtic amb rius de llet i mel, on només tres colpistes „dels 33 condemnats pel 23F„, van rebre penes superiors als anys de presó que patirà Oriol Junqueras?
Com podria oblidar-se la vicepresidenta en funcions d'aquest regne de llibertats i xocolata desfeta que, el 1918, diversos dirigents del PSOE i la UGT van ser amnistiats d'una condemna a cadena perpètua per sedició, que els havia caigut per reivindicar millores salarials i jornades laborals de vuit hores?
Com podria Donald Trump negar-se a ser bon amic d'« Everybody's land», d'aquest jardinet edènic on, l'any 1988, un govern del PP, presidit per José María Aznar, va concedir un indult parcial a un exministre i un exsecretari d'Estat socialistes, condemnats a presó pel terrorisme dels GAL?
Com podria Recep Tayyip Erdogan negar-se a segellar llaços amicals amb aquest estat tan prodigiós d'Europa, que disposa d'un ministre de l'Interior en funcions més preocupat per anar al darrere del Tsunami que a descobrir les relacions de l'imam de Ripoll i el CNI?
Com podria obviar el món sencer les virtuts d'aquest prodigiós regne de xauxa, que pot presumir de tenir tribunals retrògrads, presos polítics, exiliats i una majoria nombrosíssima de catalans que condemna, amb fermesa, qualsevol classe de violència (ja sia la dels cossos policials que estomaquen gent pacífica, ja sia la dels vàndals que incendien les manifestacions indepes)?
Perquè aquí, en aquest racó d'« Everybody's land», cap, cap, cap violència ens representa.
