El 14 d'octubre serà marcat amb el color de la vergonya en els annals de la Justicia espanyola com el dia en què el Tribunal Suprem va dictar una sentència fora de tota lògica, amb uns fets provats fets a mida per encaixar-los dins del Codi Penal. Des de la primera línia de la instrucció processal feta pel jutge Llarena tot ha caminat pel camí del desficaci i la injustícia. Durant les sessions del Procés era evident que la Sala buscava la seua veritat, quan alguna qüestió els fes nosa aprofitarien tots els ardits, de vegades bordejant la il·legalitat, per arribar a aconseguir per unanimitat una sentència que servira per fer por a l'independentisme. En fase d'instrucció, Llarena havia intentat que la justicia alemanya ordenara l'extradició de Puigdemont acusant-lo de rebel·lió, i la justicia teutona va dir al jutge espanyol que trucara a altra porta, sols el podien extradir per malversació, no creien que Puigdemont fos un rebel. I Llarena va haver d'anular l'euroordre. Primer intent de saltar-se la llei.

Llarena i la fiscalia acusaven els processats de rebel·lió intentant encabir dins del supòsit penal que la castiga uns fets que de cap manera podien qualificar-se així. Infinitat de juristes van dir que Llarena i la fiscalia s'equivocaven, però ells tenien molt clar el camí a seguir. Calía deixar fora del joc polític els acusats, i l'única manera de fer-ho era acusant-los de rebels per poder aplicar l'article 384-bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal que diu « firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión». I d'aquesta manera, interpretant la llei com millor els servia, van deixar-los sense càrrecs públics i els han tingut dos anys en una presó preventiva totalment injustificada.

En la prova testifical, durant les declaracions dels policies i guàrdies civils que apallissaren els votants l'1-O, la Sala va negar a les defenses el dret a acarar les declaracions dels testimonis amb les imatges, on quedava demostrat que molts narraven els fets de manera diferent a com havien passat. Molts ens quedàrem amb la sensació que més d'un d'aquells testimonis estava cometent el delicte de perjuri. Però sa senyoria Marchena no tenia cap interès en comprovar el que les defenses denunciaven.

Ara ha arribat la sentència, que, misteriosament, fou filtrada a la premsa perquè anés fent-la saber, a poc a poc, a l'opinió pública. Tota una manca de respecte envers els processats, i també una altra il·legalitat en tot aquest afer jurídic. Com que els era difícil encabir l'actuació dels processats en la rebel·lió, el que han fet ha estat condemnar-los per sedició, que es un delicte contra l'ordre públic que castiga « a los que se alcen pública y tumultuosamente», i aquesta paraula «tumultuosament», es el paraigües on s'ha aixoplugat el Suprem per dictar les condemnes. Mai es va produir cap fet tumultuós, ni es va impedir el compliment de cap ordre de la justicia. Tot molt sospitós, en un judici on s'han vulnerat en diverses ocasions els drets dels acusats.

Aquesta sentència es una venjança, un avís per l'independentisme. Però també es una sentència que afecta tota la societat. Amb aquesta visió de la sedició qualsevol podrà acabar a la presó, des dels taxistes en vaga fins els estudiants que es manifesten reclamant més beques. Ull, que estem vivint en un estat judicial on la democràcia pot ser retallada per la Brigada Aranzadi.