Fa un parell de setmanes es va celebrar a Nova York la 'setmana del clima'. Els dos esdeveniments més importants varen ser la Cimera a les Nacions Unides el 23 de setembre i la Cimera de la Joventut el 21 de setembre. La primera va ser una reunió preparatòria de la Conferència de Santiago de Xile el proper mes de desembre (la 'conferència de les parts' o COP25). Aquestes conferencies anuals són l'òrgan de govern de la Cimera de la Terra i tracten, en el marc multilateral de les Nacions Unides, de la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i la lluita contra el canvi climàtic. La conferència d'enguany a Xile és molt important perquè a París, fa cinc anys, en l'acord que va substituir el Protocol de Kyoto, es va fixar l'any 2020 com el termini per haver acordat les reduccions d'emissions necessàries per satisfer els compromisos de cada país. Ara sembla que molts països no han fet els deures, van molt tard i no es sap com acabarà la COP25.
La Cimera de la Joventut va tenir molt impacte mediàtic, en bona part pel discurs de Greta Thunberg, l'al·lota sueca que ha posat veu a la reclamació dels joves del món per atendre el repte del canvi climàtic. En el fons, com en el conte d'Andersen, Greta és la nena que diu que el rei va despullat, que el canvi climàtic és una amenaça real i molt greu i mentrestant els adults (els reis, els polítics, els empresaris, els poderosos en general) es dediquen a altres coses. Per això Greta suscita tanta admiració en uns i tanta ràbia en altres. Admiració i respecte per part dels que hi han trobat una portaveu, un reclam, una esperança. I ràbia entre els que no volen remor, per defensar l'statu quo i els seus interessos privats, o entre els que senzillament tenen enveja del protagonisme de l'al·lota sueca.
A la setmana de Nova York es va presentar l'últim informe del Grup Internacional d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPPC en les seves sigles en anglès), l'organisme científic que assessora Nacions Unides i elabora l'evidència científica sobre els efectes del canvi climàtic. L'estudi està dedicat a l'impacte sobre els oceans i la criosfera i, per dir-ho ràpid i en poques paraules, pinten bastos. La pèrdua de gel als pols, la pèrdua de glaceres i neu en altres indrets, l'augment de temperatura dels oceans, etc. van a un ritme superior al que s'esperava i ja està afectant negativament els ecosistemes costers i les regions de prop del mar.
Voldria acabar amb quatre reflexions addicionals. Primer, la manera d'entendre la necessitat d'actuar de manera urgent contra el canvi climàtic és veure-ho com un problema d'assegurança. Veritat que ningú s'arriscaria a no assegurar ca seua si tengués un 10% de risc de que la casa es cremàs? El canvi climàtic suposa un risc real, a mig i llarg termini, potser ja a curt termini en alguns casos, i s'han de prendre mesures assegurança social. I assegurar-se vol dir actuar sense més retards.
Segon, la primera política de lluita contra el canvi climàtic es la mitigació. Mitigar vol dir reduir les emissions de CO2. Com que el CO2 és una conseqüència de cremar combustibles fòssils, per reduir les emissions s'ha d'actuar sobre el model econòmic i el mix energètic, afavorir les energies netes i plantar arbres que xuclin CO2. La política de mitigació d'emissions s'ha d'organitzar a nivell global, amb els estats com a protagonistes (els actors de la propera COP25).
Tercer, la segona política contra el canvi climàtic és l'adaptació. Com que el canvi climàtic té un element d'incertesa molt gros, i com que una part de les conseqüències ja poden estar en marxa ara mateix, sense possibilitat de tornar enrere i aturar-ho, les societats s'han adaptar als efectes del canvi del clima sobre la manera de viure, les infraestructures, l'urbanisme, l'activitat econòmica, etc. I en aquest cas, els actors son locals, perquè l'urbanisme està en mans dels ajuntaments. Com es va veure fa un parell de setmanes al País Valencià, a tota la costa de la Mediterrània s'ha construït molt malament durant molts anys, invadint torrents i trams de costa o platja. Tot això no només s'ha d'aturar, sinó que s'ha de revertir, tombant tots els edificis o infraestructures que estan a llocs que suposen riscos reals per a la vida humana. I si no es reverteix, algú haurà de pagar quan passin desgràcies. A Eivissa, la tasca de reordenació urbanística és ingent.
Quart, la setmana passada el The Economist dedicava el tema principal de la revista al canvi climàtic. Entre molt articles molt interessants, n'hi havia un sobre l'impacte del canvi climàtic sobre les illes. Les petites illes del Pacífic han jugat un paper clau en la diplomàcia climàtica, perquè aquests petits estats illa veuen la seva existència amenaçada d'extinció. Seria exagerat dir que Eivissa, una illa mediterrània que viu del turisme, està amenaçada d'extinció, però és evident que té un risc clar derivat del canvi climàtic. Un risc que s'ha de gestionar i aprofitar per millorar la qualitat de vida dels eivissencs.
@joanribastur
