Fa un temps hi havia un activista a Eivissa que escrivia articles d'opinió amb arguments tan raonables en una democràcia com que «no és difícil entendre que no hi pot haver plena llibertat sense llei, sense estat de dret. Sense llei, no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha llibertat». I es preguntava: «No serà que la tolerància de les il·legalitats és una trampa més dels polítics per tenir-nos davall la seua sabata?». Qui escrivia això respon al nom de Josep Costa i ara pensa, o almenys fa, tot el contrari des de la seva privilegiada posició de vicepresident del Parlament català. Josep Costa és un dels nombrosos paracaigudistes que han aprofitat el procés per aterrar a la política catalana. Només se'ls exigeix declarar-se obertament independentistes (si pot ser, lluint un llaç groc a la solapa) i malparlar d'Espanya amb més vehemència que els autòctons. Tenen la vida assegurada. Uns amb més fortuna que altres. Cotarelo i Talegón s'han quedat, de moment, a mitges malgrat els seus esforços pidolaires. Costa ha arribat més amunt.
Sense massa ofici i benefici conegut, llevat d'un reduït període com a professor associat de la Universitat Pompeu Fabra, es va convertir de la nit al dia en vicepresident del Parlament català, que li reporta un salari gens menyspreable per sobre dels 100.000 euros anuals. La seva única funció, per indicació de Puigdemont, és controlar de prop el president del Parlament, Roger Torrent, i posar-li múltiples paranys que, fins ara, l'exalcalde de Sarrià ha esquivat amb gran habilitat. Puigdemont no escull mai ningú per la seva capacitat. La submissió és l'actiu que més valora. Aquesta setmana, Josep Costa també ha mostrat un talent autoritari censurant un discurs parlamentari de la portaveu del principal partit de l'oposició. Un gest insòlit en un Parlament democràtic, que contradiu el contingut d'una pancarta penjada al balcó de la Generalitat que reclama «llibertat d'expressió».
