Un dia l´illa no podrà més. Dirà que ja en té prou. Que ja no suporta més. Més turistes. Més residents sucant-la per omplir-se les butxaques. Més polítics passant de tot. Més empresaris mirant els seus comptes sense fixar-se en com n´està de destruïda, de cansada, d´esgotada... Tenia fam, però el ciment, el formigó, els fums, els cotxes i l´asfalt no alimenten. Està estragada i segueix tenint fam. I set. Però l´únic que li donen per beure és la merda que surt per l´emisari. Com no es veu, ningú no fa res. Vol dormir, descansar, però no la deixen. S´estira, en llevar-se, i s´entristeix en veure les costes d´arena plenes de brutor. De vidres, de plàstics, de restes de menjar, de restes humanes. Cada matinada, quan el sol li fa cassogues, ella es dóna la volta. No vol despertar-se. No en té ganes. Sent vergonya.
Ella segueix sent polida. Preciosa. I encara conserva alguns racons, cada cop menys i més petits, on pot ser ella mateixa. On encara la deixen ser com és. Lliure. Verda. Blava. Blanca. Bohèmia. Humil. Amb aquella mandra de boixa petita i aquella sensualitat no buscada. Llocs que, ella ho sap, tenen els dies comptats. Dia que passa, abisme que empeny. No es pot mirar al mirall. I no és per les canes. ni per les rues. Ni per les carns penjant. Ja li agradaria! No suporta en el que l´han convertit. No pot veure la seua imatge recautxutada. No es reconeix. Es fa fàstic. Sent gitera. Potser algun dia es vomiti a ella mateixa.
