Devia ser una tarda xafogosa d'estiu de mitjans dels 70. Asseguts a la fresca de la terrassa d'Ebusus, en Marià Villangómez, el seu germà Alejandro, el pintor Toni Cardona i jo parlam de les platges d'Eivissa, de la seva bellesa i de com ha canviat el costum d'anar a banyar-se a la mar. En Marià explica que abans molt poca gent anava a la platja a nedar. En certa ocasió, recorda, havia anat a es Figueral. No hi havia ningú, llevat d'una dona pagesa que en la llunyania es banyava nua. El dia era molt calorós i segurament aquella dona aprofitava la seva soledat a l'arenal per refrescar-se. També devia estar ben tranquil·la de no tenir cap sorpresa.
Porto aquí aquesta anècdota com a mostra que la generació dels meus avis no anava quasi mai a la platja a banyar-se. En la seva època no era costum. Molta gent, sobretot dones, sovint no sabia ni nedar. No ho necessitaven.
La generació dels meus pares ja sí que hi va anar. De joves havien gaudit de la platja, de la mar, d'anar-hi amb la colla d'amics... Un cop casats, llevat d'alguna excepció, només ho feien, però, en dies festius i en companyia de tota la família. Recordem que fins als 60 molt poca gent disposava de medi de transport propi. La colla havia d'anar a la platja caminant. I la gent de Vila on anava? A ses Figueretes, a Talamanca amb la barqueta d'en Benjamín, a ses Figueres... Hi anaven tot el dia, amb menjar i beure suficient. En determinades ocasions, era tanta l'afluència de gent en aquestes platges que, ben de matí, algun jove de la família s'avançava al grup per agafar una bona figuera per poder dinar i descansar a la seva ombra.
Senallons plens de menjar, beure, estovalles, tovalloles... Tot s'havia de transportar fins el lloc escollit. El primer de tot, nedar. Les tovalloles sobre l'arena, prop de l'aigua. Nedàvem sobretot els nens, encara que els pares també feien el seu cabussó. Els avis, a la fresca davall la figuera, guardant el menjar i contemplant com s'ho passava de bé la seva prole. Aquell dia tots érem ben contents i feliços. La família, la mar, la brisa, el soroll de les ones, el delibat dels nens...
Quan els de la meva generació
Eivissa, a finals dels 60, s'havia motoritzat molt i, quan tinguérem el carnet de conduir, el ventall de possibilitats es va obrir espectacularment. Amb la moto, alguns amb el cotxe, podíem anar més lluny. Platja den Bossa, s'Estanyol, ses Salines..., encara que ben sovint ens quedàvem al mateixos llocs d'abans. L'objectiu? El de sempre. Posar la tovallola a sobre l'arena, bronzejar-te i nedar una mica... A mi, m'agradava especialment la solitària Platja den Bossa (sí, he dit solitària!). Amb la meva Vespa hi era en pocs minuts. Allà, a sota d'una duna que em proporcionés la inclinació suficient per llegir còmodament, em passava el matí ajagut sobre la tovallola, el llibre, sentint el ritme de les ones, un cabussó de tant en tant per refrescar-me... i pràcticament ningú a la platja. Tot el món per a mi!
Pocs anys després, la cosa d'anar a nedar es va començar a complicar. Cada vegada hi havia més gent, més hotels arran de platja, més xiringuitos... A ses Salines hi havia una gentada. Havies de buscar algun redol per poder col·locar la tovallola, el tuf d'olis i cremes solars emmascarava l'olor salobre de l'aire marí, algú que hi portava el radiocasset pertorbava la serenor de la platja... Però, bàsicament, buscant una mica, podies continuar fent el de sempre.
Ara, molts amics em diuen que no en tenen de ganes d'anar a segons quina platja, que no hi ha qui ho aguanti. No hi ha lloc. Si poses la tovallola a terra, la gent que ha llogat gandula et mira malament i, a vegades, amb menyspreu. Les platges estan ocupades per un caramull exagerat de mobiliari invasor del domini públic. Recentment proliferen els «llits balinesos king-size». D'aquí poc... Quina barbaritat més afegiran a les nostres platges? Però si amb una tovallola i un para-sol n'hi ha prou!
Sense cap mena de dubte es pot afirmar que avui els bars i restaurants de platja proporcionen un bon servei a moltes de les famílies que decideixen passar un dia de mar i sol, siguin turistes o no. A la platja s'hi afegeix la bona taula. A més, no se solen situar en terrenys de domini públic.
A vegades, he sentit dir
El problema és que el negoci del xumba-xumba ha sortit de les disco i s'ha escampat per tota l'illa: cases al camp, hotels... i les platges! Ara sembla que anar a una cala, posar la tovallola a l'arena i gaudir d'un dia a la naturalesa no sigui suficient. Molts necessiten aquesta músaica a tot volum als beach-club. Vulguis no vulguis, et bufetegen les orelles amb aquella sorollada rítmica i exageradament agressiva per als que només volem anar a banyar-nos, gaudir de la nostra meravellosa costa i, si es pot, de la bona taula. Prou d'imposicions!
