Va ser aquella nit d´estiu al `Blue Bar´ de Formentera, no havia vist mai tants d´estels, la terrassa del local s´obria a la platja de Migjorn, un fantàstic arenal banyat per aigües turqueses. Nit de lluna i purpurina, sonava musica dels anys 70, una música feta a la mida de Formentera. Aquella nit vaig descobrir per què els principals compositors que revolucionaren el panorama musical d´aquells anys, introduint el rock simfònic, varen parir les seves obres a l´illa de Formentera.

Els anys 60 i 70 a n´aquesta mateixa platja, entre les dunes, hi acamparen centenars de hippies arribats d´arreu del món, moviment contracultural que va fer de reclam als músics de la psicodelia i els cantautors d´Anglaterra, els EEUU i Catalunya, que vingueren a viure i a composar a Formentera.

King Crimson al àlbum `Islands´ (un dels millors LP´s de l´historia del rock) amb el tema `Formentera Lady´ ens passeja al ritme d´un tambor i una flauta dolça per la placidesa de l´illa però un magnífic i inquietant saxo trenca aquest clímax al mesclar-se amb la guitarra, els teclats, un baix pertorbador i una veu que arriba a registres increïbles per a endinsar-nos al món dels deliris i angoixes del nostre esperit.

I a `Prelude: Song of the gulls´, la bellesa d´aquesta peça de to clàssic ens porta la imatge dels flamencs sobrevolant les salines de Formentera o la de la posta de sol, única, que es pot gaudir a s´Estany Pudent amb es Vedrà a l´horitzó que li vol robar el protagonisme a la figura estel·lar de la composició.

Pink Floyd al LP `More´ dedica dos cançons a les Pitiüses: `Ibiza Bar´ i `The Nile Song´. I recull a la portada el Molí de la Mola, a on Pau Riba i tal volta Bod Dylan hi varen fixar la seva morada i es rendiren a la màgia d´aquesta illa que un temps va ser la terra de les sargantanes.

Segons conten, les sargantanes varen aconseguir fer-se amb el control de l´illa, engegant als natius amb un pacte amb els pirates per establir-hi el seu imperi per mes de un segle. Per això no ens ha d´estranyar que la sargantana a Formentera passegi per casa seva amb aquesta naturalitat. Torrant-se a la platja o a la fresca d´una figuera centenària penjada dels estalons te la trobaràs sempre orgullosa, valenta però cordial, marcant el seu territori.

No tan sols els hippies varen buscar a Formentera una nova dimensió; a principis del segle dinou una expedició científica va visitar Formentera amb l´objectiu de prendre les mesures del metro, per a fixar amb precisió la milionèsima part del arc del meridià de Dunkerque, que segons pareix es la mesura universal del metre.

Crec que al marge de les consideracions científiques i tècniques, tal volta Formentera es el lloc del món mes indicat per a prendre la vertadera mida de la nostra vida, de la nostra existència.

Quan creuam el pas d´es Freus, aquesta barrera natural de seques, no tan sols estem salvant un accident orogràfic sinó que traspassem una porta còsmica, secreta, que ens transporta a un altre món. Pareix que la llum a partir d´aquest moment es més clara i els colors més nets. Els nostres sentits pareixen amplificats, com si ens haguéssim connectat a un equip de alta definició però a lo bèstia.

Quan arribes a Formentera no necessites equipatge, a pocs llocs com a aquesta illa les disfresses sobren i et delaten. Parafrasejant al nostre gran poeta Marià Villàngomez : «Formentera: mar i cel / entorn d´un cor d´avidesa / es despulla la bellesa / per unir-se a eixuta rel».

Aquí el contacte amb la natura es tant intens que t´hi pots sentir en perfecte comunió, enxufat, connectat.

L´experiència de dormir a sa Torreta, de navegar per les seves aigües, recalar a cala Saona, menjar figues ajagut a l´ombra protectora de sa mare fent de coixí a la reina maragda: la sargantana pitiüsa, pujar en bicicleta a la Mola i sentir el vertigen dels seus penyals «... últim pas a un altre món"(M.Villangòmez), perdre´t pels camins pedregosos oberts pels nostres güelos buscant les nostres arrels, recorre les platges de migjorn, vorejar ses salines i deixar-te guiar per les gavines per anar a bussejar a ses Illetes i al solpost travessar el pla àrid i nu per arribar al cap de Barbaria i gaudir d´una posta de sol inoblidable.

Aquesta sobredosi d´autenticitat, de veritat, suposo que va acompanyar a Pau Riba per composar la preciosa cançó `Es fa llarg esperar´: me´l imagino a la platja de Migjorn, al davant del `Blue Bar´, vomitant en les seves estrofes el neguit que tots hem sentit en alguna ocasió i la necessitat de tornar a començar: «Quan s´espera ja que tot s´acabi / per tot d´una tornar a començar / quan s´espera que el món tot s´enfonsi per tornar-lo a edificar... / Es fa llarg es fa llarg esperar.... Es fa trist, es fa gris esperar».

Al mateix lloc, aquella nit d´estels i purpurina, vaig pensar que era un bon moment per iniciar un nou camí...