Contra la capitalidad de Vila (Rafel SERRA COSTA / Eivissa)

Diu el senyor Rafael Vargas, en el seu article del 25 de febrer en aquest mateix diari, que si la nova depuradora de Vila s´ha de construïr en terrenys fora del seu municipi, seria lògic que s´hi traslladessin també altres serveis d´abast insular. En concret, i recollint la idea del seu nou alcalde, proposa Santa Eulària com a seu per als nous jutjats d´Eivissa. Entre els avantatges d´aquest trasllat, el senyor Vargas explica els beneficis que això suposaria per al petit comerç de la Vila del Riu, i també el fet de que allí és més fàcil trobar aparcament (en el seu escrit es sobreentén que el transport públic seria igual de precari que el que tenim ara). Igualment proposa que, amb el temps, es traslladin també a altres municipis eivissencs diferents dependències i serveis del Consell, del Govern autònom i de l´Estat, amb la qual cosa l´activitat econòmica que generen al seu voltant quedaria millor repartida.

Personalment, considero que la idea no tan sols és brillant, sinò que, a més, hi ha precedents en els quals es podria haver fixat. En desembre de 2004 el Govern central espanyol va resoldre, mitjançant reial decret, traslladar de Madrid a Barcelona la seu de la Comisió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions amb l´argument de què «aquest canvi correspon a la lògica i principis inherents a la naturalesa de l´Estat de les Autonomies». La iniciativa també havia de propiciar que més d´una de les multinacionals del sector amb delegacions a la península ibèrica traslladés els seus centres de decisió d´una ciutat a l´altra, i es va arribar a presentar com la primera d´una sèrie de mesures semblants. Però, en març de 2005, la consejeria de Economía e Innovación Tecnológica de la Comunitat de Madrid va presentar un recurs contenciós-administratiu contra aquesta decisió, considerant que la seva motivació era únicament política, i, malgrat que el trasllat es va fer efectiu en novembre de 2005, un any més tard el Tribunal Suprem el va retrocedir. El veredicte al·legava «insuficiència» en alguns dels informes emesos en el procediment d´el·laboració del reial decret. En declaracions del ministre d´Indústria, a finals de 2006, el Govern central va fer notar que la resolució del TS no deslegitimava ni el procés ni la seva forma jurídica, sinò que es devia a «mancances tècniques», i, a pesar de què a dia d´avui l´Executiu espanyol no ha donat cap altre pas en aquest sentit, també va insinuar que mantindria la voluntat de descentralitzar alguns serveis estatals. En resum, dos anys de considerable batalla jurídico-mediàtico-política en la que, com ja és costum, abundaren els qualificatius personals despectius cap a tots els seus protagonistes, i arran de la qual tot queda tal com estava.

Les implicacions del cas són múltiples i profundes, però n´hi ha dues que crec que són especialment ressenyables. La primera, que sembla obvi que en la nostra societat del benestar ens resulta imprescindible acusar, demandar i litigar sobre tot allò que ens desagrada. Els responsables de la construcció dels nostres nous jutjats ho haurien de tenir en compte, aparcar les baralles partidistes (trobarien el pàrking adequat?), i resoldre d´una vegada les penoses condicions en que, ara com ara, treballa la Justícia a ca nostra. La segona, que si algú es creu moralment qualificat per exigir als altres que guardin a ca seua la porqueria que generen, hauria de ser just i demanar el mateix a tothom.