Verds susceptibles i autoritaris (Bernat JOAN i MARÍ / Dirigent d´ERC)

El diputat Miquel Àngel Llauger, a través del seu article `Els Verds i l´espai polític´, en un atac de susceptibilitat injustificable, m´atribueix la negació de drets i credibilitat a l´opció que ell defens. Jo no neg la credibilitat ni als Verds en concret ni al moviment ecologista en general, sinó, més aviat als ecologistes que accepten formar d´appèndixs d´una formació política que, al cap i a la fi, no és més ecologista que la majoria de les que es presenten a aquestes eleccions. I, sobretot, neg el joc net a l´hora de pretendre que aquesta és l´opció ecologista, quan, hi insistesc, estic ben convençut que, a les eleccions del dia 9 de març, la immensa majoria del moviment ecologista en votarà d´altres.

Efectivament, som ben conscient que l´ecologisme no només s´ocupa de la qüestió ambiental. S´ocupa de moltes altres: de la democràcia, de l´economia, dels drets civils, i de tantes altres coses que poden interessar el conjunt de la població. No me´n cal, certament, de bibliografia, ni d´experiències compartides. Els ecologistes s´ocupen, per exemple, de l´aprofundiment democràtic. Record quan, amb Milan Horaceck, reclamàvem democràcia a Bielorússia, o quan amb Michael Kramer hem celebrat l´aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, o quan amb Joost Lagendijk hem reclamat la llibertat del Kurdistan i un lloc per a Turquia dins la Unió Europea, o quan amb Monica Frassoni o amb Elisabeth Schroeder hem defensat el programari lliure...

I de tantes altres coses, evidentment, sempre des d´una perspectiva de cosmovisió liberal pel que fa a costums i a drets, i proteccionista i social pel que fa a les oportunitats de les persones.

Quan negava a la fracció dels verds que representa el senyor Llauger la condició de «representació parlamentària autònoma», no em referia, naturalment, al Parlament de les Illes Balears, sinó a les candidatures al Parlament espanyol; més concretament, al Congrés dels Diputats. En aquestes eleccions, de candidatura autònoma, sense cap lligam amb cap central madrilenya, només n´hi ha una: Unitat per les Illes (on, efectivament, hi ha una nodrida representació ecologista). Intentar confondre ànims per fer venir l´aigua al propi molí pot sortir bé com a estratagema dialèctica, només si tothom va extremadament despistat. Si no, de seguida se li veu el llautó a qui la intenta.

De tota la resposta de Miquel Àngel Llauger, em queden encara dues coses per comentar: una que passa de taca d´oli (la reclamació de la pròpia quota «nacionalista»), i una altra que, senzillament, desconcerta.

Pel que fa a la primera, em limitaria a donar-li un consell ben simple: que fes per manera de repescar les declaracions (infumables, des d´un punt de vista senzillament democràtic) que el seu cap de llista a les espanyoles, senyor Llamazares, ha fet sobre la independència de Kosovo. I, si no en té prou amb les del cap de llista de dalt de tot, pot repescar també les de la senyora Ramírez, cap de llista de la mateixa opció a les illes Balears. Si després d´això, encara li queden ganes de reclamar la quota de nacionalisme (tret que sigui nacionalisme espanyol) i continua en coalició amb aquesta gent, s´ho hauria de fer mirar.

El desconcert em ve del fet que gairebé al principi de l´article diu que no ens hem de deixar els uns als altres com «padassos» bruts. Voldria suposar que es referix a `pedaços´, però, recorrent al diccionari, no ho he vist tan clar. De fet, un padda (imaginem que ha perdut una `d´ pel camí i que, a més era molt gros) és un «ocell de l´ordre dels passeriformes i de la família dels estril·lids». Li va passar pel subconscient, a l´esotèric diputat, en escriure això, que la seua facció de partit verd hauria de deixar de fer el passarell?