Jardí d´una blava dolçor (Toni ROCA)

i l´ombra dels xiprers,

esperant-me...

(Salvador Espriu)

És vora la mitjanit i he sortit al jardí, al petit jardí que tanca la casa i s´obre pas, tal volta, a un extens camps d´humitats i altres derivats del fred. És ara febrer però només a mig gas o a ritme diferent d´altres anys. La lluna vol ser plena encara però només en resta un viu tros lluminós, un tros petit d´argent penjat del cel, que per no arribar no arriba ni a mitja lluna. El seu únic dia de glòria i esplendor és, tot just ara mateix, rèmora, reminiscència ara clausurada del passat i fins el mes vinent, quan alta i groga caminarà cauta sobre la mar i camí del jardí ara envoltat d´una especial blava dolçor que s´accentua arreu de la seva petita possessió de terra i arbres. I dels arbres fer seductora emoció expressa d´uns xiprers d´aire i temàtica més aviat espriuana. Solitaris però esvelts xiprers sembrats un temps per pietoses, cristianes mans, xiprers que aixequen amunt, cap el cel serè d´hivern, una imaginaria proa valenta i ferma. Són les estrelles especialment convidades a la festa que estructura un petit jardí d´intimitat i sobrietat sempre present. Personal jardí ara de blava dolçor.