Un espai polític per a l´ecologisme (Bernat JOAN i MARÍ / Dirigent d´ERC)

El moviment ecologista, especialment a la nostra part del món, s´ha desenvolupat amb força durant les últimes dècades del segle XX, i ha tengut una incidència inqüestionable en el pensament polític europeu. Enfront dels catch all parties, l´ecologisme té un problema fonamental: que la seua doctrina se centra fonamentalment en una sola qüestió, que és la defensa de la natura (amb tot el que hi pot estar relacionat que, de tota manera, només constitueix una part de tot allò que implica l´activitat política). Certament, hi ha aspectes que seria molt difícil de pensar-hi directament, que guarden relació amb el consum de recursos energètics, per exemple, que serien molt indefensables des dels renglers ecologistes més coneguts. Per exemple, com s´ha apuntat molt bé des d´alguns mitjans de comunicació, el divorci és negatiu per al medi ambient (separar-se implica més habitatges, més despesa energètica, canvi d´hàbits que també porten a gastar més recursos naturals...). Si l´ecologisme fos estrictament coherent amb el seu punt fonamental, els ecologistes haurien de sumar esforços amb la conferència episcopal i dir que el matrimoni és, necessàriament, per a tota la vida. Però els ecologistes que jo conec són liberals i partidaris de l´aprofundiment en els drets civils. Per tant, en alguns aspectes, quan la llibertat de les persones i els seus drets xoquen amb la defensa del medi ambient, solen optar pels primers. Quedaria fora d´aquesta premissa, per exemple, quan el xoc es produeix entre el dret a la propietat privada i el consum de recursos naturals (amb moltes matisacions necessàries, de tota manera). Per tant, ni els ecologistes defensen un ecologisme químicament pur. I això és molt convenient per a l´espècie humana, perquè, efectivament, es tracta d´una espècie malèfica per a la sostenibilitat del Planeta. Per a Gaia, el millor que podria passar (i això hi ha ecòlegs que ho defensen obertament) seria que l´espècie humana desaparegués. Un ecologisme radical de debò, conseqüent fins a les últimes conseqüències, hauria d´advocar per la desaparició de la Humanitat. De mètodes per aconseguir-ho, sobretot si apareixien combinats entre ells, no hi ha dubte que n´existeixen.

Entre nosaltres, l´ecologisme s´ha vinculat, habitualment, amb formacions polítiques progressistes. Durant algun temps, hem tengut, a les Balears (no pas a la resta dels Països Catalans, ni de l´Estat espanyol), representació ecologista parlamentària autònoma. Però aquesta s´ha acabat. Actualment, entre nosaltres, el moviment ecologista es vincula a diverses formacions polítiques. I s´expressa socialment sobretot a través d´això que ara se´n diuen oenagès, és a dir, en associacions concretes fora de l´àmbit estrictament polític i d´una manera relativament transversal dins la política.

Per això podria despistar una mica els electors, de cara a les pròximes eleccions generals que una força política concreta -Esquerra Unida- porti adjuntada la marca `verds´ (directament relacionable amb l´ecologisme), com si fos l´única força ecologista que es presenta a les eleccions. De fet, s´hi presenten uns `verds´ guadiànics, que només apareixen quan hi ha eleccions i la resta del temps romanen desapareguts, amb base exclusiva a Eivissa. Els Verds que varen abocar l´ecologisme polític al fracàs a la mateixa Eivissa estan fora de combat i no se´n sap gall ni gallina des de fa un grapat d´anys. Els socialistes incorporen en el seu programa qüestions importants de l´ecologisme i de sensibilitat mediambiental. I fins i tot el PP s´ha convertit al nou credo político-social, especialment en aquells aspectes en què es pot fer mal a PSOE-ExC. Així, doncs, des de l´ecologisme més naïf fins al neoecologisme cínic, tenim tot un ventall de possibilitats.

Els ecologistes amb més pes específic a la seua illa -Els Verds de Menorca-, aquells que tenen més suport social i que no han practicat el tactisme polític ni la frivolitat, concorren a les eleccions dins Unitat per les Illes, però no incorpora dins el propi logo la marca `verda´ per una simple qüestió de coherència i d´honestedat política. Ni són els únics que defensen principis ecologistes, ni volen ser-ho. I, per tant, no es volen apoderar amb prepotència i supèrbia de la marca ecologista.

En aquest context, i veient les pràctiques d´uns i altres, que algú porti la marca en el logo hauria de ser vist més com una estafa electoral que no com a contribució a cap tipus de clarificació política. I, a partir d´aquí, es produirà una paradoxa inevitable: la majoria d´ecologistes no votaran una opció que reclamarà en exclusiva la marca `verds´. És com allò del respecte i protecció, però igual.