Joan Oliver, encordador, a Eivissa: «Les primeres cadires que vaig encordar encara les tinc»

«Encordar és una tradició que tenien els nostres avis, els nostres pares i volem que quedi algú en un futur que la vulgui seguir». Així viu Joan Oliver, mallorquí i resident a l’illa d’Eivissa, l’artesania a la qual es va aficionar en la seva adultesa.

Oliver explica que es poden encordar molts objectes, «no només cadires»: «Fem capçals de llit, quadres, altres mobles... Tot el que sigui corda ho intentem fer». D’aquesta manera, ell i els seus companys de la Colla de l’Horta de Jesús fan diverses artesanies i ell també ensenya a encordar: «Tenim totes les ramificacions d’artesania: espardenyes, instruments, roba, encordat... Feim els cursos el més agradables possible, perquè els alumnes s’animin. Pel moment, està sortint bastant bé, perquè gent que no ha encordat mai, durant un curs arriba a fer set o vuit cadires. És un molt bon projecte», considera.

Aquest és el tercer any que ensenya a encordar, però ja fa molts anys que va començar: «Ho he anat deixant per la feina, perquè no t’hi pots dedicar, però ara intento tenir feines que es puguin compaginar». D’aquesta manera, afirma que ara treballa en una empresa «per torns»: «Una setmana de dia, una de tardes, una de nits... I intentem fer. L’empresa m’ajuda d’octubre a Nadal, que és quan hi ha els cursos perquè els pugui fer», explica. «Enguany, els alumnes que ja he tingut durant dos anys, es volen animar a fer un curs més avançat, intensiu», explica, orgullós.

Sobre si considera que és difícil mantenir-se com a artesà, sosté: «Has de ser constant i t’ha d’agradar, com tots els oficis. Si fas un ofici que no t’agrada i t’avorreixes...».

«Sempre que vaig a fires intento dur una vintena de dibuixos diferents, amb colors diversos, diferents tipus de corda, perquè la gent vegi quants n’hi pot haver», assegura Oliver. A banda de les fires, també ha pogut fer excursions al Centre Cultural de Jesús, on també fa les classes, per mostrar les seves creacions.

Corda adient

Destaca la importància d’agafar la corda adient per a cada treball: «Hi havia un jove que va animar-se a fer un capçal d’un llit, però no va triar la corda que toca i no li va aguantar». «Per exemple, una alumna estarà una setmana, perquè torna endavant i endarrere a l’hora d’encordar», explica l’artesà sobre el temps que es triga a fer una cadira: «Però ara mateix, per una d’aquestes obres tan petites [com les que es veuen a les fotografies], més d’una hora i mitja no es tarda, com a molt dos».

D’aquesta manera, considera, però, que tot depèn de si està «inspirat»: «Si estem encordant, o amb qualsevol altra artesania que serveix per desconnectar de la rutina, és automàtic. Si quan estàs fent això no saps desconnectar i no et concentres, perquè estàs pensant en altres coses, t’equivoques», i s’ha de començar de nou.

Com fer una cadira

«Una cadira té uns passos: sempre l’has de començar per una de les teves mans, sigui dreta o esquerra, i acabar en la mà contrària. No es pot començar per un costat i acabar pel mateix», explica sobre el procés que s’ha de seguir per aconseguir encordar correctament. «Una vegada que està acabat, es veu tot igual. Per la primera passada [que és la que envolta els laterals de la cadira], és tot una mateixa corda. Quan es fiquen nous trossos, es pot fer un nus. Es poden fer múltiples nusos, però s’ha de veure net al final: els nous han d’estar a l’interior de la cadira», considera Oliver.

També, esclareix que «amb el temps», fa la sensació que la corda «s’infla»: «Està molt tensada al principi, però amb el temps s’afluixa i vol dir que les línies buides que hi havia al principi [per on estan els nusos], es tapen».

Oliver afirma que amb els nusos que crea en les seves cadires, pot determinar si una peça és seva o no, anys més tard.

Com va començar

Sobre com va començar a aprendre explica: «Tinc una anècdota molt simpàtica. Jo sóc nascut a Palma, però ja fa 40 anys que sóc aquí. El meu sogre, que ja no hi és, em va reformar una casa a Sant Llorenç i ja fa 40 anys que som aquí. Tinc més vida aquí que allà. I resulta que el meu sogre, que ja no és, em va fer una casa, va reformar una casa a Sant Llorenç. Era un senyor pagès d’edat. Jo puc dir ben alt i ben clar que he tingut dos pares i dos mares, perquè m’han cuidat com a un fill», recorda l’artesà. «Un dia em va dir: ‘He d’anar al fuster a buscar cadires’, i el vaig acompanyar. Ens van regalar 24 cadires, com es feia antigament. Li vaig agrair i dir que eren molt polides, però en un punt li pregunto: ‘Però que no podem seure?’, perquè estaven per encordar. Em va dir: ‘Això és feina teva. Si vols seure, ja t’apanyaràs’», riu Oliver, i allà és quan va haver d’aprendre a encordar.

«Encara tinc les mateixes cadires amb el mateix encordat. La meva dona em renya perquè faig cadires cada dia i les nostres estan molt velles, i té raó. Un dia he de començar a canviar-les», bromeja l’artesà. «En aquells moments no sabia el que sé ara, però un cop comences, no t’oblides de com fer-ho», considera Oliver.

Mentre que abans en feia potser sis o set a l’any, avui dia pot arribar a fer-ne 700 o 800 anuals. «He passat de gastar deu rotllos de corda a gastar-ne 500», afirma. També el va «ajudar molt» fer targetes per donar a conèixer el seu hobby: «La gent em va cridant per comentar-me que en té dos per fer o no sé quantes i en vaig traient». A més, també té clients de restaurants que li fan publicitat i li aporten més clients.

Com ha canviat l’ofici

«A tots els artesans ens passa el mateix, jo crec. Ho explicaré amb el cas de la meva filla. Ella se’n va anar a estudiar a Madrid i li vaig oferir fer un parell de cadires. Em va dir que no feia falta», comenta Oliver: «Quan arribo a Madrid me la trobo muntant cadires que havia comprat a l’Ikea amb uns cargols molt petits. No vaig ser capaç de seure per por que es trenqués».

«Després de dos mesos em crida i em diu que se li ha trencat una cadira. Li vaig dir: ‘Ara te’n compres una altra’», riu l’artesà. «Les cadires que fan avui dia ja no són de per vida», lamenta.

«Va ser coincidència d’entrar a la Colla de l’Horta», recorda Oliver: «Vaig treballar vuit anys a Santa Eulària i treballava cada dia amb els que organitzaven les festes. Un any estaven preparant la fira d’artesania al Puig de Missa i hi vaig anar. Vaig preguntar on havia de posar el meu lloc i em digueren que a una cantonada que hi havia allà mateix. M’hi vaig instal·lar i de sobte arriben uns de la colla i em pregunten que què feia allà», conta l’artesà. «Jo els vaig explicar que m’havien dit que em fiqués allà i que parlessin amb l’organitzador, que jo em podia moure, sinó».

Al final no va haver-hi cap problema, tothom va tenir espai per mostrar el seu art: «A mitjan matí em van venir i em van dir si no m’agradaria anar amb ells a la colla i els vaig gastar una broma dient ‘si no he d’estar enmig enlloc, puc venir’», riu Oliver.

Suscríbete para seguir leyendo